Els poetes Josep Porcar i Marta Vilardaga, de Castelló de la Plana i d’Osona respectivament, acaben de crear l’editorial Salze Editorial. Han promés que s’especialitzaran en traduccions en edicions bilingües de poetes de qualitat però no traduïts/des a la nostra llengua. Trauran només un llibre per any però amb una edició ben acurada. El primer títol de Salze Editorial, Porta’m amb tu, d’Attilio Bertolucci, traduït pels mateixos editors, confirma amb escreix la seua promesa i està rebent bones crítiques. L’any vinent, 2022, publicaran Eavan Boland traduïda per Miquel Àngel Llauger. Els desitgem molta sort. Feia temps, des de TriaLlibres, que no apareixia una microeditorial amb seu a diversos territoris; podeu trobar els llibres de TriaLlibres encara en una plataforma digital, el nom de la qual no volem recordar sense insults.

És difícil la publicació poètica a banda dels premis, però el panorama és un poc més esperançador, gràcies sobretot a les microeditorials. No cal dir que les editorials de poesia sempre han estat microeditorials. Les valencianes tenen una clara vocació de Països Catalans: destaquen l’aposta per la poesia menorquina a Neopàtria, per l’ebrenca a Onada, o per la principatina a Germania i El Petit Editor i a d’altres. Pruna i Buc sempre que poden s’alien amb les forasteres Cafè-Central, Labreu i Adia. Edicions del Sud fa més quilòmetres que un rellotge per aplecs diversos; sovint hi troben Lletra Impresa, que ha organitzat enguany la 1a Fira d’Editorials Independents i de Proximitat a la Valldigna.

Entre les editorials poètiques xicotetes destaca per la seua projecció, dins i fora del País Valencià, Edicions del Buc, una associació que, a punt de plegar, fou salvada pel premi Nobel a Louise Glück; només publiquen quatre títols a l’any entre originals i traduccions, i sembla que tenen ja cua per als propers anys. Edicions del Buc i la recent inaugurada Salze Edicions són els únics segells exclusivament poètics. Un membre del Buc, Josep Martínez, dirigix tot sol la meritòria Pruna; la poesia, però, és minoritària dins del seu heteròclit catàleg.

Bona part de la poesia es ven a les presentacions. No estem d’acord amb la política de fa uns anys de la segona etapa de Germania que obligava els i les debutants –volgueren o no– a ser venedors i venedores. Amb la pandèmia totes les presentacions van desaparéixer i a poc a poc van recuperant-se, si bé les vetllades postlíriques estan tocades de mort, en bona part perquè el públic assistent és d’edat avançada i preferix no córrer riscs i tornar a casa. Com enyorem els bons temps, i sobretot Manel Marí! A més bona part de la fauna poètica és al·lèrgica als saraus, o està criant o viu allunyada de la capital. On és la joventut, que a penes se la veu a les presentacions? Estudiant, treballant en precari, movent-se per internet…

Hi ha dos avantatges de la poesia respecte a la narrativa. Els volums poètics pesen menys i circulen fàcilment per correus, trens i furgonetes; i a les lectores de poesia (en són majoria; homes, feu el favor de llegir més!) no els importa l’estàndard d’arreu dels territoris. Per subscripció també funcionen –que sapiguem– la poesia de Buc i d’Edicions 96. De moment ni la veterana Afers (que s’ha animat enguany amb la narrativa) ni la recent i arriscada Sembra s’animen amb la poesia. Proposem a Afers una antologia històrica de poesia catalanovalenciana i a Sembra, ben il·lustrada, com sempre, una d’actual de hip-hop i trap compromesos.

Com editar si no accedixes a premis ni a la línia de les microeditorials? Si tens diners, la primera opció és l’edició subrogada com ha sigut el cas d’Edicions 96 amb les darreres obres de Pau i au i Carles Moya; la segona opció, la kamikaze, és l’autoedició i autodistribució com en el cas de l’obra de Josep Vicent. En cas d’estar net o neta com una patena, només et queda l’opció de la crida recaptadora a través del Verkami o d’altres plataformes en línia. Així, per exemple, trobem el tercer i darrer número de la revista Poetry Spam de Joan Deusa i Juma Barratxina –que a poc a poc gràcies als premis van accedint al paper– que han apostat per diferents formats no editats. El perill i el risc de les edicions sensepaper és perdre’s en l’oceà internauta; però benvingudes siguen!!! Ara, com cantava La Trinca, nosaltres el que volem és paper, paper….

Excepte en els haikus, en poesia, menys mai no és més. L’ajut puntual institucional de diputacions i ajuntaments i associacions privades (Amics de Joan Valls, etc.) permet a les xicotetes editorials no augmentar les despeses, publicar premis de prestigi i assegurar una major distribució –i per tant visibilitat– als títols sense perdre la seua preuada independència i línia i catàleg editorial, que, al capdavall, és el més important. Tan de bo es creara una distribuïdora valenciana cooperativista entre les microeditorials valencianes; imagineu-vos: la distribució seria l’única que cobraria! Una distribuïdora comuna? Tu espera, espera assegut. Ei, que somiar és de bades.