El proper mes d’octubre farà un any de la publicació d’El nòmada i l’arrel, l’antologia poètica de Manel Marí confegida per Carles Rebassa i publicada per Edicions Proa dins «Els Llibres de l’Óssa Menor», i aquest article no vol ser més que un recordatori als bons lectors de poesia que aquest llibre existeix i que seria una llàstima que se’l deixessin perdre. Aquests lectors tenen aquí l’ocasió d’entrar de la millor manera possible dins l’obra d’un poeta extraordinari, de qui m’agrada repetir que és un dels millors de la seva generació, que és la dels poetes que varen, o vàrem, començar a publicar els nostres versos durant els anys noranta. I si dic que ha arribat l’ocasió, és perquè fins ara els llibres d’en Manel Marí (tret de Tavernàries, el darrer que va publicar, l’any 2016) no es trobaven fàcilment. Estaven descatalogats o en alguns casos havien estat publicats per segells que ja no existeixen. Això feia complicada, com és fàcil de comprendre, la demostració de l’excel·lència de la poesia de Manel Marí: era debades que alguns la proclaméssim si l’accés als textos era tan ardu. El nòmada i l’arrel (títol que manlleva un bocí d’un vers del llibre Suite a mitges, de 2006) ve a posar remei a aquesta mancança, i ho fa de la millor manera possible.
El recull que ha organitzat Carles Rebassa (ell mateix un dels millors poetes d’ara en llengua catalana, i bon amic de Manel Marí) inclou poemes extrets de tots els llibres publicats per l’autor. És a dir: Poemes en gris, Clarisse, Poemari de descortesia, Patrimoni dels dies, Deshàbitat, No pas jo, El tàlem i Tavernàries, tot ells apareguts entre els anys 1999 i 2016, sense comptar alguns llibres col·lectius o recopilatoris. Però no els presenta —i aquest és, al meu entendre, un encert rotund— seguint l’ordre cronològic, ni cercant una espècie de representació equitativa dels diferents títols, sinó posant els poemes de Manel Marí en diàleg amb ells mateixos, construint (al llarg dels anys, fora del temps) un discurs coherent i fèrtil, que era al capdavall allò que cercava el poeta amb la seva obra. Manel Marí és un poeta que ja va arribar madur al seu debut en la publicació de versos (amb l’esmentat Poemes en gris), a pesar de ser, aleshores, un jove de 24 anys, que era l’edat del seu admirat Bartomeu Rosselló-Pòrcel en el moment de la mort. I en certa manera és així: els qui vam tenir ocasió de conèixer la tossuda, pertinaç, innegociable dedicació amb què Manel Marí treballava la seva escriptura, sabem que no va poder donar-se a conèixer sense estar segur, com a mínim, d’oferir el maxim de talent que era capaç de donar en aquell moment vital.
L’escriptura de Manel Marí s’alimenta, des d’un eclecticisme convençut, de diferents tradicions i corrents estètics que en un primer moment poden semblar força allunyats entre ells i fins i tot incompatibles, però que ell troba la manera de fondre sota la claror intensa que sempre brillava dins el seu obrador. De Villon i els goliards a la poesia concreta brasilera, del simbolisme i el postsimbolisme a les avantguardes, de Marià Villangómez a Enric Casasses, de la poesia dita de l’experiència a la concentració lírica de la tradició oriental, del visionarisme de Blake o Rimbaud al dir concret de Spender, Lowell o Gil de Biedma o Ferrater, totes aquestes lectures passaven pel túrmix (ja em dispensareu la vulgaritat de la imatge; Manel Marí estimava també les imatges vulgars) de la seva intuïció i pel burí i les pinces de la seva exigència formal. La poesia de Manel Marí és, en efecte, la d’un formalista especialment dotat, que tant es podia divertir proposant una modificació de la forma del sonet per fer-lo rimar internament (el «sobrut», en deia) com es podia autoimposar enformar un argument de novel·la popular dins els rodolins d’un narcocorrido, o transportar en versos catalans la fluència abrupta de certes cançons de Tom Waits que, al seu torn, fan confluir diversos llenguatges musicals, del blues de Nova Orleans al cabaret culte de Kurt Weill, i aconseguir-ho amb versos que desprenen clares ressonàncies d’Ausiàs March. Tots aquests materials desfilen i alenen entre els versos de Manel Marí, i ho fan sense contradicció ni impostura, ans amb la recorfortant seguretat de l’artesà (una altra figura que el poeta es complaïa a reclamar com a pròpia) que sap bé quines peces té a la seva disposició i com les ha de treballar per arribar al resultat que es proposa.
El resultat que es proposava era una constant, volguda i ininterrompuda celebració de la vida mateixa, de les contradiccions i els entusiasmes que la fan digna de ser viscuda, i també una exaltació de la dissidència que només pot semblar naïf a qui ja s’hagi deixat vèncer definitivament pel cinisme o pel desànim. «Collons, planteu-hi cara, / al seny fossilitzat! Beveu, i destruïu-lo!», ens exhorta, des del final d’«In vino veritas», un dels poemes majors de l’esplèndid Tavernàries, l’esplèndid darrer llibre de Manel Marí que havia de servir per obrir una nova etapa en la seva escriptura, i no per tancar la seva vida. Però per a nosaltres, ara és l’hora de llegir-lo i contrastar la gojosa plenitud i audàcia dels seus versos amb el contingut de les nostres vides. Perquè nosaltres sí que hi som per veure el bo que és Tot —i la Vida, i la Mort.