Page 18 - Numero 89
P. 18

CARACTERS 89definitiva  1-1:maqueta 39. 4.qxd  8/5/20  18:39  Página 18









                                   Els cossos                   La  imatge  de  la  xiqueta  descalça  Navegar per a
                                                               (que recorda la de La llista de Schindler
                                   compartits                  i  la  de  totes  les  guerres  en  què  està  escampar la vida,
                                                               immersa  la  humanitat)  ens  interroga
                                                               enmig de la desolació i es transforma       companyes
                                                               en  un  símbol  carregat  de  pessimisme
                                                               quan  no  hi  ha  res  per  donar-li,  cap
                                                               somni per dibuixar-li l’avenir.
                                                                Són  poemes  marcadament  urbans
                                     David Caño                —malgrat  alguna  fugida  escadussera       Maria-Mercè Marçal
                               Un cos preciós per destruir     cap a la natura: Olot, Portbou, «Entre      Cançó de fer camí
                          Premi Jocs Florals de Barcelona 2019  muntanyes»…—, tenyits d’un erotisme   Sembra Llibres, València, 2019
                             Edicions Proa, Barcelona, 2019    dramàticament esculpit, perquè hi tro-          40 pàgs.
                                      98 pàgs.                 bem  cossos  amb  relleu,  amb  color  i
                                                               sabor, escultòrics, que es poden tocar;
                                                               perquè tocar-se significa viure, amb la
                                                               nit tremolant com a teló de fons d’una  Agafar l’àlbum il·lustrat Cançó de fer
                          Trenta-un  poemes  orgànics,  com  el  mort anunciada no sols en el suïcidi o  camí entre les mans és omplir-se els ulls
                          títol —contradictori, suggeridor— indi-  amb la sida: l’amor fa l’amor amb la  d’un càntic feminista passat, present i
                          ca: un cos encara jove que no sobre-  mort durant tot el poemari per tancar  futur, per a totes les edats.
                          viurà al setge dolorós de l’experiència  un cicle amb el recull poètic anterior,  Al  poema  es  ressignifiquen  els  sím-
                          homosexual proscrita, amb la pell i la  Nictàlgia (2017)  —com  l’autor  ens  bols habitualment negatius i associats
                          saliva, els cabells i la sang sempre pre-  explica en l’epíleg—, de vegades amb  a la feminitat, per a dotar-los de força
                          sents: un tot i un no-res verbalitzats fins  una  violència  visceral  o  embogida,  positiva.  La  nit,  la  lluna  i  les  bruixes
                          i tot contra les mateixes paraules, quan  entre records esporuguits d’infantesa i  són potència i vida. Cançó de fer ca  -
                          les paraules ja no tenen res a dir.  pel·lícules  i  imatges  estimades  com  a  mí, com el conjunt de l’obra de Maria-
                            El  primer  poema,  «Tot»,  és  una  referent  (Jim  Jarmusch,  Caravaggio,  Mercè Marçal, és un trencament amb
                          mena  de  consigna  que  engloba,  per  Safo, Pasolini…).                la tradició literària clàssica androcèn-
                          fer-los entenedors, els poemes que vin-  El  tancament  del  cicle  suposa  assu-  trica. Ací, l’autora es reapropia d’allò
                          dran; «Pasífae», el següent, ens intro-  mir la realitat amb totes les seues fos-  que és popular per subvertir-ho i crear
                          dueix ja en algunes claus que després  ques antítesis, les que vivim dia a dia  un llenguatge que done veu a les reali-
                          s’ampliaran:  l’«abisme  endimoniat»  en un món com més va més injust, auto-  tats de les dones.
                                                                                                     Aquesta veu que ofereix mots a totes,
                          eròtic a què remet el mite (la imatge és  ritari  i  repressor,  amb  el  clarobscur
                          molt  poderosa  i  transgressora,  tot  i  com el cristall per on es percep aquest  però, és aquella que necessita, per a
                                                               univers  esmicolat  i  calidoscòpic,  com
                                                                                                   parlar,  la  seua  experiència:  «Vida  i
                          que  clàssica:  un  brau  i  una  persona
                          fent l’amor), desaparéixer per sempre  les tenebristes, com les vampires, amb  poesia fan la trena, indestriable». Per
                                                                                                   a Marçal, les paraules creen la vida, i
                                                               tot el dolor i el riure que acompanya el
                          més  dins  el  cos  de  l’animal  i  dins  el                            a l’inrevés.
                          mateix  laberint,  la  platja  nocturna  fet de viure sense ser immortal, perquè  Així, quan es publicà aquest poema,
                                                               són cossos preciosos, que senten i se
                          plena de desigs i perills, de la qual es  senten, amb consciència i mirada prò-  dins  Bruixa  de  dol (1979),  Marçal
                          torna  amb  la  saviesa  de  les  faules  pia, com els animals no humans.  tenia  un  paper  molt  actiu  en  el  movi-
                          infantils, amb el desencís que envolta  Sembla que l’autor parle mitjançant  ment feminista. El 1976 havia partici-
                          el paisatge derruït, devastat per totes  els  cossos  (sensualment  i  sexual)  pat en les primeres Jornades Catalanes
                          les guerres (Beirut, Varsòvia, Berlín…)  com  els  únics  elements  que  encara  de  les  Dones,  al  Paranimf  de  la  Uni  -
                          on  s’inscriu  l’experiència  hostil  viscu-  tenen sentit quan les paraules han per-  versitat  de  Barcelona,  i  el  maig  de
                          da en primera persona, ja des de l’a-  dut el sentit primigeni en un món vio-  1977  acudí  a  la  Primera  Trobada
                          dolescència  sense  esperança  («sense  lent ple d’incongruències.       Internacional de les Dones a París. A
                          destí o  supervivència»,  com  ens  diu  Hi  ha  una  mena  de  conclusió  més, havia fundat el Front de les Dones
                          l’autor).                            cap  al  final  del  recull,  que  replega,  del  PSAN.  La  vida  la  portava  per
                            És també un amor boig, que et duu  orgullosa, llambrenca, totes les contra-  espais  on  possibilitats  impensades  es
                          al «buit de la demència», que et fereix  diccions  aparentment  nafrades:  «No  posaven damunt la taula.
                          inevitablement, perquè aquesta és una  t’avergonyeixis de res. / Tens dues àni-  La  seua  pràctica  política  s’estenia
                          condició  de  la  seua  escalfor,  de  la  mes enfrontades / i un cos preciós per  també a l’àmbit privat, on les intenses
                          seua vitalitat imantadora.           destruir.»                          relacions amb les seues amigues supo-
                            Però  és  també  l’amor,  aquest  amor  Aquest  poemari  de  David  Caño  va  saven el brou de cultiu de les reivindi-
                          no domesticat, qui conjurarà la destruc-  ser guardonat amb els Jocs Florals de  cacions  que  defensarien  plegades.
                          ció dels cossos salvatges, indomables,  Barcelona  l'any  2019,  amb  un  jurat  Nave gaven  juntes  cap  a  la  llibertat,
                          que s’estimen, i espantarà la mort.  presidit  per  Manuel  Forcano  i  format  com al poema. No és gens estrany que
                            Perquè el contacte dels cossos, més  per  Jordi  Marrugat,  Ponç  Pons,  Josep  Marçal ja traduïra al català el mot sister  -
                          que  no  pas  les  paraules  buides  o  les  Lluch, Maria Josep i Mireia Calafell.  hood en la seua accepció actual («He  -
                          paraules que cal revifar, serà un ressò                                  lena,  Maria  Aurèlia,  Mont serrat…»,
                   18     que se sentirà en cada poema.                            Maria Fullana   Regió 7, novembre de 1991). I és que
   13   14   15   16   17   18   19   20   21   22   23