Page 18 - Numero 89

CARACTERS 89definitiva 1-1:maqueta 39. 4.qxd 8/5/20 18:39 Página 18

Els cossos La imatge de la xiqueta descalça Navegar per a
(que recorda la de La llista de Schindler
compartits i la de totes les guerres en què està escampar la vida,
immersa la humanitat) ens interroga
enmig de la desolació i es transforma companyes
en un símbol carregat de pessimisme
quan no hi ha res per donar-li, cap
somni per dibuixar-li l’avenir.
Són poemes marcadament urbans
David Caño —malgrat alguna fugida escadussera Maria-Mercè Marçal
Un cos preciós per destruir cap a la natura: Olot, Portbou, «Entre Cançó de fer camí
Premi Jocs Florals de Barcelona 2019 muntanyes»…—, tenyits d’un erotisme Sembra Llibres, València, 2019
Edicions Proa, Barcelona, 2019 dramàticament esculpit, perquè hi tro- 40 pàgs.
98 pàgs. bem cossos amb relleu, amb color i
sabor, escultòrics, que es poden tocar;
perquè tocar-se significa viure, amb la
nit tremolant com a teló de fons d’una Agafar l’àlbum il·lustrat Cançó de fer
Trenta-un poemes orgànics, com el mort anunciada no sols en el suïcidi o camí entre les mans és omplir-se els ulls
títol —contradictori, suggeridor— indi- amb la sida: l’amor fa l’amor amb la d’un càntic feminista passat, present i
ca: un cos encara jove que no sobre- mort durant tot el poemari per tancar futur, per a totes les edats.
viurà al setge dolorós de l’experiència un cicle amb el recull poètic anterior, Al poema es ressignifiquen els sím-
homosexual proscrita, amb la pell i la Nictàlgia (2017) —com l’autor ens bols habitualment negatius i associats
saliva, els cabells i la sang sempre pre- explica en l’epíleg—, de vegades amb a la feminitat, per a dotar-los de força
sents: un tot i un no-res verbalitzats fins una violència visceral o embogida, positiva. La nit, la lluna i les bruixes
i tot contra les mateixes paraules, quan entre records esporuguits d’infantesa i són potència i vida. Cançó de fer ca -
les paraules ja no tenen res a dir. pel·lícules i imatges estimades com a mí, com el conjunt de l’obra de Maria-
El primer poema, «Tot», és una referent (Jim Jarmusch, Caravaggio, Mercè Marçal, és un trencament amb
mena de consigna que engloba, per Safo, Pasolini…). la tradició literària clàssica androcèn-
fer-los entenedors, els poemes que vin- El tancament del cicle suposa assu- trica. Ací, l’autora es reapropia d’allò
dran; «Pasífae», el següent, ens intro- mir la realitat amb totes les seues fos- que és popular per subvertir-ho i crear
dueix ja en algunes claus que després ques antítesis, les que vivim dia a dia un llenguatge que done veu a les reali-
s’ampliaran: l’«abisme endimoniat» en un món com més va més injust, auto- tats de les dones.
Aquesta veu que ofereix mots a totes,
eròtic a què remet el mite (la imatge és ritari i repressor, amb el clarobscur
molt poderosa i transgressora, tot i com el cristall per on es percep aquest però, és aquella que necessita, per a
univers esmicolat i calidoscòpic, com
parlar, la seua experiència: «Vida i
que clàssica: un brau i una persona
fent l’amor), desaparéixer per sempre les tenebristes, com les vampires, amb poesia fan la trena, indestriable». Per
a Marçal, les paraules creen la vida, i
tot el dolor i el riure que acompanya el
més dins el cos de l’animal i dins el a l’inrevés.
mateix laberint, la platja nocturna fet de viure sense ser immortal, perquè Així, quan es publicà aquest poema,
són cossos preciosos, que senten i se
plena de desigs i perills, de la qual es senten, amb consciència i mirada prò- dins Bruixa de dol (1979), Marçal
torna amb la saviesa de les faules pia, com els animals no humans. tenia un paper molt actiu en el movi-
infantils, amb el desencís que envolta Sembla que l’autor parle mitjançant ment feminista. El 1976 havia partici-
el paisatge derruït, devastat per totes els cossos (sensualment i sexual) pat en les primeres Jornades Catalanes
les guerres (Beirut, Varsòvia, Berlín…) com els únics elements que encara de les Dones, al Paranimf de la Uni -
on s’inscriu l’experiència hostil viscu- tenen sentit quan les paraules han per- versitat de Barcelona, i el maig de
da en primera persona, ja des de l’a- dut el sentit primigeni en un món vio- 1977 acudí a la Primera Trobada
dolescència sense esperança («sense lent ple d’incongruències. Internacional de les Dones a París. A
destí o supervivència», com ens diu Hi ha una mena de conclusió més, havia fundat el Front de les Dones
l’autor). cap al final del recull, que replega, del PSAN. La vida la portava per
És també un amor boig, que et duu orgullosa, llambrenca, totes les contra- espais on possibilitats impensades es
al «buit de la demència», que et fereix diccions aparentment nafrades: «No posaven damunt la taula.
inevitablement, perquè aquesta és una t’avergonyeixis de res. / Tens dues àni- La seua pràctica política s’estenia
condició de la seua escalfor, de la mes enfrontades / i un cos preciós per també a l’àmbit privat, on les intenses
seua vitalitat imantadora. destruir.» relacions amb les seues amigues supo-
Però és també l’amor, aquest amor Aquest poemari de David Caño va saven el brou de cultiu de les reivindi-
no domesticat, qui conjurarà la destruc- ser guardonat amb els Jocs Florals de cacions que defensarien plegades.
ció dels cossos salvatges, indomables, Barcelona l'any 2019, amb un jurat Nave gaven juntes cap a la llibertat,
que s’estimen, i espantarà la mort. presidit per Manuel Forcano i format com al poema. No és gens estrany que
Perquè el contacte dels cossos, més per Jordi Marrugat, Ponç Pons, Josep Marçal ja traduïra al català el mot sister -
que no pas les paraules buides o les Lluch, Maria Josep i Mireia Calafell. hood en la seua accepció actual («He -
paraules que cal revifar, serà un ressò lena, Maria Aurèlia, Mont serrat…»,
18 que se sentirà en cada poema. Maria Fullana Regió 7, novembre de 1991). I és que