Durant la primera meitat del segle XIX, el conte –el conte modern– es va consolidar com un nou gènere narratiu, diferenciat tant de la novel·la com del conte tradicional. De la mà dels més grans escriptors, el relat breu ha esdevingut una de les principals formes d’expressió de la narrativa contemporània. Amb tot, al llarg del segle XX i del temps transcorregut del XXI, aquest gènere ha viscut una evolució interessant, tant per la seua varietat temàtica i formal –tot tipus de temes i situacions vitals són susceptibles de narrar-se amb brevetat si se’n posseeix l’art– com per l’acollida i resposta dels editors i del públic lector.
Ara bé, el conte, de vegades, és encara vist com un gènere literari menor –si és que a hores d’ara es pot parlar de gèneres literaris, o només són pur convencionalisme o una invenció comercial– com apunta l’escriptor i crític Julià Guillamon. Menor o gran, podem dir que des dels autors clàssics del segle XIX, com ara Maupassant, Poe o Txékhov, fins als més actuals, com Roald Dahl, o a casa nostra, des de Narcís Oller, Victor Català o Eduard Girbal Jaume, passant per Mercè Rodoreda i Pere Calders, fins a arribar a Quim Monzó, Empar Moliner o Carlota Gurt, el conte ha fet via per dreceres ben variades i sorprenents. De manera que –ni conte contat, ni conte acabat– encara li queda molta corda al conte, o potser més corda que mai.
La literatura catalana ha estat, doncs, generosa amb el relat breu i així ho reflecteix també la producció editorial dels darrers anys. És el cas de la revifalla que ha viscut Víctor Català (Caterina Albert) amb la reedició, per part de Club Editor, de tots els seus contes en tres volums, i l’aparició de llibres com el de Margarida Casacuberta, Víctor Català, l’escriptora emmascarada (L’Avenç), amb una visió crítica, atractiva i captivadora sobre l’escriptora. Però també la recuperació d’autors oblidats, com Eduard Girbal Jaume –un gironí que visqué part de la seua joventut a Alacant– i que gràcies a Edicions del 1984, prèviament ja n’havien publicat algunes novel·les, podem llegir ara els seus millors relats, dispersos i introbables fins a la data, en La reencarnació de la matèria, un llibre divertit i sorprenent.
Girbal –que mantingué amb Caterina Albert una conversa oberta a través de correspondència on parlaven dels seus escrits, neguits i fites literàries– mostra sovint la vida com camins que transcorren en dues direccions: els que estan allà dalt, un dia baixen, i de vegades els que han nascut amb modèstia l’encerten i pugen. L’emigrant valencià que va a Barcelona a principi del segle XX deixa el camp i arriba enlluernat a la ciutat, sovint amb un final poc feliç, o a l’inrevés, la mestra innocent, delicada i lliurada al deure, deixa la ciutat per una petita escola rural que serà de tot, excepte bàlsam. Són dos viatges iniciàtics en dues direccions contraposades. Ni el camp ni la ciutat suposaran cap panacea, els inferns no miren pèl. La seua és una prosa veloç, brillant i sarcàstica, que no tremola amb els adjectius i que recrea els personatges i els ambients fins al punt de fer-nos-hi sentir presents. Renàixer de les cendres literàries també és possible. I desitjable!
Seguint el fil cronològic, però molt més enllà de la línia del temps, entre la dècada dels cinquanta i els setanta del segle passat, es consolida el mestratge i l’empremta dels contes de Mercè Rodoreda i els seus personatges femenins, encara avui ben presents. Una inspiració i un pou del qual han begut i beuen encara molts escriptors. Paral·lelament, bullien noves maneres d’escriure i de contar: Manuel de Pedrolo i, sobretot, Pere Calders –amb la destil·lació màxima d’una imaginació prodigiosa; una de les més importants de la literatura europea del segle XX– van obrir dreceres, i autores com Montserrat Roig, amb Molta roba i poc sabó o Maria Aurèlia Capmany, autora de diversos reculls de contes, van conrear el gènere amb encert i atreviment. Per la seua banda, Enric Valor, a partir dels anys vuitanta, recuperaria el model tradicional de la narrativa valenciana, narracions orals i rondalles, i ens deixà contes magnífics com Viatge a Nadal, síntesi i essència del seu món narratiu.
Certa revolució, però, havia arribat a final dels anys setanta amb l’entrada en escena impetuosa i captivadora de Quim Monzó (Barcelona, 1952), qui no recorda Uf, va dir ell? I una dècada més tard, els contes de Sergi Pàmies (París, 1960). Mentrestant, el conte es consolidava com a aposta literària potent, i sorgien noms, sobretot de dones. És el cas d’Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966), i la seua crònica social divertida i sarcàstica en llibres com ara Feli, esthéticienne (Premi Josep Pla 2000) i T’estimo si he begut (2004). Periodista de mena i provocadora de vocació, Empar Moliner ha creat un univers de ficció delirant, ple d’humor i de crítica ferotge, proper a la seua realitat de comunicadora i escriptora, un món que ella, descreguda, controvertida i irònica, fabula amb certa «mala bava», marca de la casa. És que abans no érem així, el seu darrer llibre, n’és un bon tast, però sobretot T’estimo si he begut, títol del llibre esmentat adés, i que dona nom a una antologia recent dels seus millors contes. El riure hi està garantit.
Altres autores a tenir en compte són Iolanda Batallé (Barcelona, 1971) i El límit dels nostres cossos, uns relats deliciosos poblats de personatges inusuals, que ens diuen molt de nosaltres mateixos, de la vida que vivim i, sobretot, de la que potser somiem. Però també d’aparicions més recents, com ara Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984) i Satèl·lits, vuit històries íntimes sobre separacions i retrobaments d’una bellesa estranya i on no manca un punt de fuga màgic en un univers sensitiu i evocador, o Carlota Gurt (Barcelona, 1976), autora de Cavalcarem tota la nit, i Anna Gas Serra (Barcelona, 1996), El pèndol –guardonades totes dues amb els dos darrers Premi Mercè Rodoreda, i publicades per Proa–. Unes autores que escriuen descarnadament i amb acidesa –resulta sorprenent la maduresa literària de la joveníssima poeta Anna Gas Serra i els seus relats reveladors que incomoden lleugerament mentre furguen en el malestar, les obsessions, els desitjos i el neguit d’una sèrie de personatges un tant desequilibrats– i que han irromput amb maneres molt personals de relatar i parodiar les relacions intrafamiliars, els jocs de poder en les relacions i el sexe, els clixés socials, la violència que engendra la vida quotidiana, a més de mostrar una sensibilitat extraordinària per a reproduir les situacions pertorbadores i punyents de la vida, les ruptures, les pèrdues, i un savoir faire literari que tomben de tos. Totes dues, junt amb autors com ara Miquel Serra (Eivissa, 1975) –que en alguns relats del seu primer i únic llibre, Pendents que arribin els conqueridors, evoca la veu i l’estil de Natalia Ginzburg i Sandro Veronesi, un debut potent– i els valencians Jovi Seser (Ondara, 1979), o Gemma Pasqual, s’han estrenat en el conte amb èxit, explorant estils i mirades singulars i seductors.
En Pedres que han de ser remogudes Jovi Seser descriu amb precisió les atmosferes dels relats: el luxe, la sordidesa, la por i l’asfíxia són les grans protagonistes de les històries, escenaris on la tensió i el desassossec ho embolcallen tot. No debades els contes de Seser es nodreixen d’un narrativa negra de qualitat, llegida amb atenció, alhora que evoquen estils diferents del thriller.
Per la seua banda, Gemma Pasqual –autora de Viure perillosament, un buquet d’històries que fan justícia a les dones a través de certes dones memorables– ha escrit uns relats arriscats i sorprenents sobre personalitats femenines que poc tenien en comú, tret de la seua tenacitat per viure la vida com elles desitjaven. Pasqual les recrea tan cinematogràficament que hom té la sensació d’estar veient-les moure’s sobre la pantalla gran. Un llibre que fuig dels tòpics i que amb ritme, elegància i un sentit de l’humor confitadíssim col·loca cadascú al seu lloc.
Diu l’escriptor Joaquim Espinós que l’escriptura d’un relat té moltes coses en comú amb una història d’amor: la fascinació inicial, la dedicació obsessiva, la incertesa de l’esdevenidor, l’estranyament final… No li falta raó. Com a lectora i escriptora, jo sent admiració i addició pel text i el relat breu, influència potser periodística: el ritme, la sorpresa, l’economia del llenguatge i la concreció –no en va alguns dels autors citats en aquest article conreen el periodisme–. En tot cas, allò que més em fascina de llegir contes, és respirar la intensitat que destil·len, ofegar-me o alliberar-me en la seua atmosfera, sentir les embranzides dels inicis de la història, quan em remouen de qualsevol confort possible, i respirar el final inesperat. Julio Cortázar deia que «la novel·la guanya per punts mentre que el relat ha de guanyar per nocaut». A mi els relats bons em deixen noquejada.
Admire els escriptors capaços de retratar els ambients amb quatre pinzellades, amb descripcions molt precises, sintètiques, i de perfilar els personatges a través de la tensió psicològica de diàlegs trepidants que els fan parlar, plorar, córrer, estimar, suar i respirar i on els protagonistes sovint ens conten què son o què havien somiat ser, o amb monòlegs reeixits que els fan vomitar la por, l’angoixa… Si a sobre hi afegim que el conte és un terreny molt apte per a retratar i posar contra la paret totes les realitats socials possibles, especialment mitjançant la paròdia i la caricatura, llavors tenim la recepta per a passar una bona vida llegint contes.
La revifalla que viuen actualment els llibres de relats tant a fora, com casa nostra, parla per ella mateixa. Només cal fer una ullada als catàlegs d’algunes editorials com ara Proa, L’Altra Editorial, Empúries, Editorial Males Herbes, Club Editor, Edicions del 1984, Edicions Bromera, Quaderns Crema, Comanegra, entre d’altres, per veure que es publiquen nombrosos llibres de contes d’autors catalans, i traduccions clau de gran qualitat: Alice Munro, Maggie O’Farrel, Lucia Berlin, Clarice Lispector, Lesley Nneka, Sandra Cisneros, Truman Capote. Vist això, costa de creure que encara avui alguns editors insistisquen en la irregularitat dels llibres de contes alhora de mantenir la qualitat i la intensitat en tots els relats que en conformen un volum. Pot passar, i tant! De la mateixa manera que moltes novel·les mostren pics i caigudes, moments més reeixits que no pas uns altres, capítols molt bons, mentre alguns fan una mica de farcit. Contra tota expectativa, la literatura catalana ha posat, i continua posant, al nostre abast mestres del relat breu, a banda d’excel·lents traduccions que, any rere any, se sumen a uns catàlegs editorials atractius i heterodoxos.
Voler apamar el terreny i fer-hi justícia és delicat, sempre quedaran noms en l’aire. Com a lectora que fa la seua tria i «construeix el seu propi cànon», l’únic cànon possible, que diria l’assagista Josep Iborra, la meua intenció no era fer-ne una llista exhaustiva, d’autors i títols, missió impossible, d’altra banda. Només he volgut donar-ne un tast, personal i intransferible, i recordar ací alguns dels escriptors i escriptores que m’han fet passar bones estones mentre llegia els seus relats.