Identitat, gènere, feminisme, sexualitat, militància, política de base i institucional, pedagogia, periodisme, cultura, memòria, filosofia, història, literatura, creació, performance. Les facetes de Maria Aurèlia Capmany deixen un llegat polièdric i torrencial. Davant dels nostres ulls, ja sembla que hagi sorgit com una inexorable producció orgànica, coherent com el conjunt de matèries de l’erupció d’un volcà que topin amb les tensions i contradiccions d’un cos en permanent estat de moviment i recerca. És, també, un llegat construït des de la resistència dels marges i contra els privilegis: el masculí, el del centralisme de l’estat-nació, el de la burgesia catalana o el del feixisme. De fet, com diu Isabel Granya, «les dificultats de la recepció de l’obra novel·lística de Capmany no es poden atribuir només a la censura o a la manca de plataformes per a la pràctica de la crítica literària; tenen també un important component sociològic, una bona dosi de masclisme que reflectia el món literari d’aquelles dècades».
En contrapartida, val a dir que aquesta publicació és un dels fruits de l’afortunat i reparador Any M. A. Capmany (celebrat el 2018 i comissionat per Marta Nadal) que va abraçar, entre moltes altres iniciatives, el Simposi Maria Aurèlia Capmany: escriptura i pensament, organitzat per la Càtedra Ferrater i Mora de la Universitat de Girona, el Màster CRIC de la Universitat de Barcelona, la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut d’Estudis Catalans).
El prefaci del volum, signat pels curadors, ofereix un perfil de l’autora i una presentació dels continguts que ja acompleix la part més descriptiva d’una ressenya. El volum acull algunes visions panoràmiques, com el capítol d’Isabel Graña, i el de Jordi Graells, amb especial esment a la faceta biogràfica, així com a la seva imatge social. Així mateix, Mercè Ibarz a «El Jo i el Nosaltres» reivindica que «la Capmany no és nostàlgica ni sentimental ni èpica quan escriu memòria, és descriptiva, punyent, irònica, amb la ràbia ben conscient i ben domada».
Un altre bloc és el de contribucions que se centren en una obra narrativa: Feliçment, jo sóc una dona (Irene Zurrón), Vés-te’n ianqui! (Caterina Mir), Quim, Quima (Sebastià Portell) i la que al meu parer és una de les seves millors novel·les, Un lloc entre els morts (Ferran Rodríguez Palet). L’article de Montserrat Palau enllaça literatura, feminisme i història, mentre que, seguint amb el debat del gènere i amb especial interès pel rerefons històric, trobam l’escrit de Pilar Godayol, centrat en el paper de Campany dins el feminisme català; així com el de Blanca Llull Vidal, que relaciona el feminisme amb el bagatge existencialista de l’autora. Sobre l’activitat política, hi ha l’entrada de Joan Fuster-Sobrepere («Perquè la cultura és política»). Cuscó i Clarasó parla de filosofia i assaig i Xavier Antic de «La filosofia com a actitud». Altres facetes del perfil polièdric capmanyià queden ben representades per part de Francesc Foguet, que traça la relació entre «la memòria personal i la memòria col·lectiva» i de Magí Sunyer que tracta del teatre de cabaret, i n’explica la funció de l’humor. Tanca el volum l’article d’Agustí Pons que col·loca l’autora en el «marc ideològic de la modernitat».
El fet de tractar-se d’una monografia escrita per diversos autors comporta la reiteració d’algunes de les informacions més emblemàtiques sobre la vida, la producció o el context, encara que en cada cas són posades específicament al servei de l’organització interna de cada article. Això també dota les parts d’autonomia respecte el tot; mentre que d’altra banda, el llibre ofereix un quadre general sincerament útil de l’autora i de la seva obra. La col·locació d’aquesta figura en la llista dels «noms de la filosofia catalana» constitueix sense cap mena de dubte un pas ferm cap a la seva canonització.