És ben sabut que el català és la llengua mil·lenària parlada en una àrea lingüisticocultural coneguda amb el nom de Països Catalans; un domini geogràfic que abasta quatre estats europeus: Andorra, Espanya (a les comunitats autònomes de la Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, la Franja d’Aragó i el Carxe), França (a la regió de la Catalunya Nord) i a Itàlia (concretament, a la ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya). Ara bé, el que no sap tanta gent i, doncs, passa força desapercebut, és que l’ensenyament universitari d’aquesta llengua fora de les seves fronteres lingüístiques compta amb un nombre d’estudiants i una oferta formativa cada vegada més important.

La proliferació dels estudis universitaris de catalanística fora del domini lingüístic no és una simple casualitat sinó que és el fruit d’un treball sòlid i constant per part de diferents ens públics dels diversos territoris de parla catalana com de diversos acadèmics d’àmbit internacional. Per bé que algunes fons situen l’interès internacional per la catalanística a mitjans del segle xix (Altés et al., 1995), d’altres apunten a la celebració, el 1906, del Primer Congrés Internacional de Llengua Catalana (Bori, 2020; Bover, 1993 i Barral, 1971). Un congrés que sembrà una llavor que, progressivament, gràcies d’una banda, als esforços i a la insistència dels professors catalans exiliats i, de l’altra, a l’interès suscitat en una part dels grans especialistes europeus en llengües romàniques, feu que els estudis de llengua, literatura i cultura catalanes veiessin la llum en els diferents programes acadèmics de les universitats europees.

La catalanística internacional es forjà a través de filòlegs, d’historiadors, de traductors i també de professorat format dins del domini lingüístic que s’anaren agrupant en societats o associacions com ara l’Anglo-Catalan Society (1954), l’Associazione Italiana di Studi Catalani (1978), la North American Catalan Society (1978), la Deutscher Katalanistenverband (1983) o l’Association Française des Catalanistes (1990).[1]

Una tasca que es veié enfortida, al Principat, l’any 1997, gràcies a la Comissió de Promoció de l’Ensenyament de Català a les Universitats de fora de l’Àmbit Territorial de Catalunya i, posteriorment, el 2002, amb la creació de l’Institut Ramon Llull, un consorci entre govern de la Generalitat i el de les Illes Balears que té per objectiu principal de desplegar a l’exterior de les terres de parla catalana els estudis de llengua i cultura catalanes en l’àmbit universitari.

Sigui quin sigui el seu origen, el que és evident és que, avui dia, la salut de l’ensenyament de català a l’estranger és de ferro.

Segons la memòria anual de l’Institut Ramon Llull (irl, 2020: 7), actualment hi ha un total de 134 centres universitaris que ofereixen estudis de català com a llengua estrangera (cle), 20 dels quals es troben a Alemanya, 19 als Estats Units, 18 a Anglaterra i 16 a França. D’entre aquestes 134 universitats, 90 compten amb un lector coordinat per l’irl i reben un ajut financer d’aquesta institució. El nombre d’inscrits als diferents cursos de llengua i cultura catalanes oferts per les universitats estrangeres amb les quals col·labora l’irl fou, l’any 2020, de 6.545 estudiants, la major part dels quals es troben a França (2.018), a Alemanya (675), a Anglaterra (514) i a Itàlia (496). En aquest sentit, els cursos de llengua són els que presenten un nombre més alt d’inscrits (66,4 %), sobretot pel que fa als nivells A1, A2 i B1 de llengua (92,4 %).

Aquestes dades mostren l’interès i l’atracció que genera la catalanística més enllà de les seves fronteres naturals, i més si tenim en compte que, entre els anys 2002 i 2020, el nombre d’estudiants de cle inscrits en les diferents universitats de fora del domini lingüístic augmentà en 944 persones (Marqués i Vidal, 2021).

Ara bé, de manera paradoxal, l’estudi i anàlisi de l’ensenyament del cle és relativament escàs. Tant és així que en més d’un segle d’història, només comptem amb vora quaranta treballs que tractin el tema, i no sempre de manera aprofundida. Així doncs, tot sembla indicar que la major part dels acadèmics no han volgut consagrar part de la seva recerca a plasmar per escrit l’evolució històrica i formativa d’aquests estudis en un continent, en un país o en una universitat en concret.

Sense ànim d’exhaustivitat, notem que podem dividir la majoria dels estudis existents en quatre grans blocs.

En primer lloc trobem els estudis que tendeixen a resseguir els orígens i les dades generals sobre els estudis de catalanística al món (Bori, 2020; Bover, 2000; Altés et al., 1995; Bover, 1993; Gimeno, 1989 i Barral, 1971), uns estudis que, tot i ser força exhaustius, no aprofundeixen en la diversitat de l’oferta educativa ni dels mitjans tècnics i humans per dur-los a terme.

En un segon bloc, hi ha els treballs que aglutinen jornades d’estudi sobre llengua catalana en els quals es mostren els orígens i la vitalitat d’aquests estudis en més d’un país. Aquest és el cas de la publicació de Minovés et al. (2007), el qual conté exposicions força enriquidores sobre els estudis de català a Alemanya (Stegmann, 2007), a Anglaterra (Roser, 2007), a França (Trenc, 2007), a Hongria (Faluba, 2007), a Itàlia (Puigdevall, 2007), a Polònia (Sawicka, 2007), a la República Txeca (Marina, 2007 i Schejbl, 2007), a Romania (Llinàs, 2007), a Rússia (Abramova, 2007) i a Suècia (Nosell, 2007).

Un tercer bloc, el més important en nombre, seria el dels estudis específics sobre el cle per països on, aquí sí, es pot percebre quin és el tipus d’oferta formativa així com els diferents mitjans tècnics i humans que s’hi destinen. Aquests estudis se centren principalment en l’anàlisi del cle a Anglaterra (Carbonell, 1998; Santandreu, 1997; De Grigg, 1992 i Bover, 1989) i a França (Vidal, 2022[2] i 2021; Berthelot, 2016[3]; Corrons, 2011; Bensoussan, 2004; Casacuberta, 2001 i Forasté, 1982), seguits, en menor mesura, dels que el fan referència a Amèrica (Bover, 2012), a Polònia (Ysern, 1992) i a Romania (Cerdà, 1982).

Finalment, el quart bloc, però no per això menys important, està format per dos estudis: un primer sobre les motivacions dels estudiants a l’estranger per estudiar el català (Manuel-Oronich et al., 2021) i, un segon, sobre el perfil de l’alumnat de català a les universitats de fora del domini lingüístic (Tudela et al., 2020).

Tot plegat ens condueix a fer dues constatacions i una reflexió final. La primera constatació és que l’ensenyament del cle és ben viu i, la segona, que tot i els relatius pocs estudis sobre la qüestió, hi ha una freqüència d’anàlisi relativament continuada que permet tenir-ne una traça documental històrica. Ara bé, si volem que els estudis de cle perdurin i continuïn creixent, cal esmerçar més esforços tant en la defensa aferrissada de la llengua com en el seu estudi i difusió, ambdues coses, evidentment, dins i fora del seu domini lingüístic. El que és evident és que si no hi ha un veritable interès de portes endins, difícilment existirà de portes en fora.

Josep Vidal Arráez

Université de Toulouse Jean Jaurès (lerass-EA-827)

Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (grell)

[1] Vegeu Bori (2020), Bover (1993) i Franquesa (2015).

[2] Aquest estudi encara està en fase de doble avaluació cega i és per això que no apareix en la bibliografia. Tanmateix, anotem el títol que duu perquè pugui ser consultat més endavant: Le catalan comme langue étrangère dans l’enseignement supérieur en France: des bonnes racines et une excellente santé mais, quel avenir?.

[3] Malgrat que l’estudi de Berthelot data de 2016, les dades que conté corresponen a l’any acadèmic 2008-2009.