La commemoració del centenari del naixement de Felícia Fuster (Barcelona 1921 – París 2012) ha permès palpar l’obra d’una figura singular de la cultura catalana, d’una outsider que se’n a viure a París el 1951 i allà desenvolupa la seva obra pictòrica i poètica. Per a molts ha estat una descoberta a través dels actes que s’han celebrat: recitals i espectacles musicats, xerrades, conferències i jornades, exposicions de l’obra pròpia o de reinterpretacions, performances i accions en diàleg amb l’autora en què han participat artistes i poetes en escenaris i formats ben diversos.

Ja en el seu moment va ser algú «absolutament desconegut», recordava Maria-Mercè Marçal, en llegir-ne el manuscrit presentat al premi Carles Riba de poesia el 1983; i des d’aquell moment, van mantenir una estreta amistat: s’enviaven els llibres i es visitaven a Barcelona i a París, fins a la mort de Marçal.

L’obra de Felícia Fuster s’emmarca en l’últim terç del segle xx, entre Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984) i el 2001 en què publica el seu darrer llibre: Postals no escrites. A l’entremig, una trajectòria coherent i clara: Aquelles cordes del vent (1987), el mateix any que obtenia el premi Vicent Andrés Estellés per I encara; després, als anys noranta, segueixen la plaqueta Passarel·les / Mosaïques (1992), Versió original (1996) i Sorra de temps absent (1998). Ja llavors la seva poesia presentava uns elements ben diferenciadors que la feien atractiva i nova: la llengua, extraordinàriament viva, lligada a l’oralitat, i un marcat ritme intern dels versos que trencava amb la rima més habitual d’aquell moment. En el pròleg d’Aquelles cordes del vent, Francesc Parcerisas remarca l’escriptura poc usual, apartada del realisme, social o líric, i de la poesia de l’experiència d’aquells anys. D’altra banda, per als joves, «per als cadells» que començaven a escriure, la lectura de Felícia Fuster va ser molt «estimulant», recorda David Castillo a El Punt Avui d’aquest mes de març; permetia indagar en noves línies poètiques encara no fressades en uns anys que desapareixien els grans noms (Foix, Espriu, Pere Quart o Marià Manent). L’any 1989 la participació en el Marché de la Poésie de París va facilitar l’amistat entre Fuster i Miquel Martí i Pol, qui en llegir-la en va remarcar la «trajectòria íntima, agosarada i exigent» i el do musical de la producció poètica. En aquells anys la seva obra es publica al costat de noms com Montserrat Abelló, de la mateixa generació, o Maria Àngels Anglada, un primer moment d’eclosió de dones poetes malgrat que formessin part de diferents generacions. Més tard, encara, Albert Ràfols-Casamada la descobria en els haikus de Postals no escrites i apuntava en la carta-pròleg: que els poemes eren «semblants al mercuri, que és dens, però àgil, que brilla però s’escapa sempre que pot».

Hi ha una basculació evident en la trajectòria poètica —i pictòrica—; dues línies inseparables: dos llenguatges que avancen en paral·lel, que s’impregnen mútuament. La forta empremta inicial de les avantguardes es concreta en les imatges oníriques, en les enumeracions (aparentment) caòtiques o en el jocs fònics, en un moment que ja ha cristal·litzat el lirisme simbòlic que li permet l’experimentació del llenguatge. Potser Felícia Fuster és una escriptora que arriba a la maduració poètica, a través del treball sobre les avantguardes pictòriques, amb Kandinsky en primer terme. Noms com Albert Ràfols-Casamada o Perejaume, ens ajuden a situar-la. A París, Fuster freqüentà altres artistes experimentals que incorporen el vídeo, el cinema o el guionatge, aspectes que la fascinaven i que van deixar rastre en la seva obra: la imbricació de les imatges, la velocitat i el dinamisme que van des del joc fònic esmentat a la represa de mots i sintagmes i a l’estructura circular dels poemes, al cal·ligrama i el contrast entre el buit i el ple, el blanc i el negre del paper o llenç. Aquesta evolució es produeix per l’estudi de les formes pictòriques i poètiques de la poesia japonesa, sobretot després d’haver fet un viatge al Japó el 1986 que Fuster va qualificar «d’iniciàtic» i del qual en va sorgir Poesia japonesa contemporània (1988), un volum de traduccions fetes amb Nao Sawada, que va representar una nova onada expansiva de la cultura nipona en català.

Als primers llibres originals, s’hi dibuixa algú sofrent, amarat d’absències; en lluita amb les pròpies ombres o els condicionants d’un món tancat del qual aconsegueix arrencar-se, tot i la negació reiterada, com s’observa a Aquelles cordes del vent, reeditat ara per l’editorial Vincle. Progressivament, la vulnerabilitat inicial evoluciona cap a un nou espai, situat en un altre pla, en un univers en què els elements de la natura —«sorra soc»— esdevenen gràvids, condensació màxima com el l’haiku que tanca la seva obra —«Vertical Somnis / Horitzontal Els segles / Tot només ratlles»— un dels poemes imprescindible de la lírica catalana.