La Lectora va néixer en el boom de les revistes de crítica literària i ha aconseguit situar-se en un lloc de referència. Conversem amb Gemma Medina i Jaume Coll Mariné sobre els inicis del projecte, les estratègies de difusió i el panorama de la literatura i la crítica en català. Entre l’acadèmia i la divulgació, la revista va sorgir amb la voluntat d’oferir lectures profundes al públic no especialitzat i a reconèixer la feina dels crítics.

  1. Expliqueu-nos d’on va sortir la idea de fer aquesta revista i com va néixer?

G.M: La idea va sorgir perquè començava a haver-hi revistes digitals i revistes divulgatives, com Núvol o Catorze, però nosaltres trobàvem a faltar quelcom amb més espai i profunditat i que no estigués governat per certs interessos editorials, personals o de negoci. D’altra banda, teníem amics molt bon lectors, com Arnau Barrios que encara no havia traduït; i era una llàstima que això no s’aprofités i no vèiem que les altres revistes poguessin donar aixopluc a aquests noms. En Marc, en Gerard i jo pensàvem que calia proposar anàlisis profundes de temes d’actualitat i que això podria agradar a la gent si es feia d’una manera més divulgativa, un joc entre l’acadèmia i la divulgació. Vam sortir amb aquesta voluntat. També teníem ganes que aquesta feina fos reconeguda i per això paguem, encara que sigui poc. Ens feia patir que no érem ningú i ens preguntàvem qui s’interessaria pel projecte.

  1. I, com va ser la resposta de la gent?

J.C: Veníem d’un moment en què les revistes literàries tradicionals havien deixat de funcionar: o bé havien desaparegut, o bé s’havien academitzat. Hi va haver una època marcada per un seguit de blogs personals on tothom hi escrivia i penjava les seves crítiques, però amb l’aparició de Twitter això va quedar en un no res perquè un article de dues pàgines es convertia en dues o tres piulades. La vehiculació de la crítica, tant acadèmica com periodística, no tenia espai de publicació. Hi va haver intents, com Poetari, que no va tenir gaire vida. La idea de La Lectora era tornar a ser un espai com ho havien estat Faig, Inquietud, o les primeres èpoques de Reduccions o Els Marges: una plataforma lliure per gent que volia escriure.

  1. Quin públic buscàveu?

GM: Intentem no excloure ningú. S’ha de ser curós i tractar els temes amb rigor i sense menystenir el lector. A vegades, editant els textos, evitem mots molt específics perquè es poden explicar les coses de manera que un lector no especialitzat les entengui igualment. Amb el feedback a les xarxes vas veient qui ens segueix, poden ser lectors, professors de llengua, estudiants; el ventall, no obstant això, és ampli i encara hem de lluitar per arribar a més gent.

  1. Quin és el funcionament de la revista?

JC: Pel que fa a l’edició dels articles, cada editor té i es cuida dels seus autors i hi fa els canvis, retocs o comentaris oportuns. El procediment és semblant al de les revistes tradicionals, però més ràpid. El ritme el marca el fet de sortir cada setmana. En una revista canònica et trobes un cop a la setmana o cada quinze dies per parlar amb calma; aquí el mecanisme no és tan diferent, però hi ha més pressa a l’hora d’editar. Després hi ha altres projectes que no són tan urgents on sí que ho gestionem mitjançant reunions. Per exemple, cada quinze dies publicàvem un article de Carner de manera paral·lela, i era gairebé tan complicat com el dia a dia de la revista.

GM: Pot passar una setmana, o fins i tot un dia, entre el moment que t’arriba un article i la seua publicació.

  1. Quin és el paper de les xarxes socials, sobretot Twitter, en el vostre plantejament? Quins problemes pot comportar?

GM: Al principi l’estratègia era encarregar cinc articles a persones del sector, com Mercè Ibarz o Marina Espasa, per ajudar-nos a fer d’altaveu de la nova revista. Crec que si vam tenir èxit va ser gràcies a Twitter, perquè amb una mica d’insistència i de gràcia pots aconseguir que la gent et vagi descobrint.

JC: No tenim haters professionals, algú que salta per qualsevol cosa que fem, però sí que a vegades hi ha algun article que fa polèmic i hi ha gent que pot agafar una actitud ja d’entrada hostil perquè, directament o no, li toques alguna cosa seva.

GM: Hi ha gent a qui caiem més bé i altres a qui no tant. Sí que passa que un autor penja un article i per alguna cosa a alguna persona no li agrada i es crea un debat. A vegades veus com van creixent les visites als articles més polèmics, però ningú diu res, sembla que ningú no s’atreveixi a obrir un debat públic.

JM: És com si hi hagués unes xarxes internes. Hi ha articles que han estat molt llegits, però que quasi no s’han comentat.

  1. Pel que fa als col·laboradors, com els trieu?

GM: Al principi era fàcil perquè comences de zero i tens uns noms: el que costa és la regularitat. Després hem anat fent fitxatges amb persones que coneixíem a col·loquis, congressos, gent del sector professional o que s’està doctorant, o bé gent especialitzada que tenien un perfil que crèiem que podia encaixar a la revista. A altres els hem descobert a Twitter, o ens han escrit ells a nosaltres.

JC: Hi ha col·laboradors que hi són des del principi, però el nombre de publicacions no depèn d’això. Poden ser més regulars o més esporàdics. Actualment, diria que són entre vint i trenta.

  1. Hi haurà canvis o novetats a la revista?

JC: Hi ha dues coses. La primera és que el projecte Carner sortirà en llibre amb els articles que es van publicar i d’altres de nous. Així aconseguim sortir del format de revista digital, que també era un dels objectius que teníem. La segona, que encara necessita prendre més forma, seria fer un cicle d’articles aprofitant els anys Joan Fuster i Gabriel Ferrater, i també de les commemoracions de Francesc Fontanella i de Guillem Viladot, però sense repetir exactament el que vam fer amb Carner.

GM: Hi ha autors que ho necessiten més que altres o que ja tenen altres entitats que batallaran per això i s’ha de valorar si estàs aportant alguna cosa més realment o si ho fas només perquè t’hi sents obligat.

  1. En termes més teòrics, us considereu una revista divulgativa? Quina relació teniu amb les altres revistes?

JC: Com a revista no tenim gaires vinculacions, excepte amb Els Marges, ja que tenen la voluntat de no només ser una revista acadèmica i vehiculen la part divulgativa a través de La Lectora. Així com nosaltres fem coses per sortir del web, també els ajudem a sortir del format revista i així podem arribar a més gent. És una relació de col·laboració.

  1. Com veieu el panorama actual de la crítica literària en català?

GM: Després de sortir La Lectora, hi va haver com un boom d’altra gent que, cadascú a partir dels seus canals, també estava implicada en la crítica i en va fer encara més, com Maria Porras. Va ser una època fructífera i ara, potser, no estem tan forts. Tanmateix, en general, es fa crítica literària en català bona a tot arreu i, com que cada diari té la seva manera de fer, tot plegat complementa la recepció del llibre.

JC: Quan va sortir La Lectora hi havia La Llança i també altres plataformes. Pel que fa a la qualitat, La Lectora va néixer perquè vèiem que hi havia talent desaprofitat. Si agafes les ressenyes d’Els Marges o Caràcters, hi ha textos molt bons, però trobar espai per a tothom potser fa deu anys era gairebé impensable. El panorama era una mica trist, s’intentava estirar el sistema de les ressenyes a diaris i a revistes literàries. Les revistes van estar obligades a passar a ser generalistes, fet que suposava una mort lenta, o acadèmiques. I els diaris veien el seu model en perill per internet. Hi havia gent escrivint molt bé, però eren coses puntuals i ara s’ha diversificat més i tothom té espai per escriure més o menys com vol.

GM: Ens movem en una quantitat de novetats inabastable. Últimament, parlant només del que es publica en català, sense incloure les traduccions, hi ha una bogeria de títols. Com a revista, no volem fer sempre novetats; de fet, intentem rescatar llibres que en el seu moment no van ser ben llegits o recuperar autors en qui creiem i que no són prou tractats. A més, no podem parlar de totes les novetats perquè n’hi ha moltíssimes, una situació que algun dia s’hauria d’abordar seriosament perquè no té lògica.

JC: Hi ha tanta gent que compra llibres? S’acaben fent tiratges de sis-cents o mil exemplars i potser no s’acaben de vendre tots. Hi ha molts llibres i potser no hi ha tanta gent que en compri.

GM: Com a autor, de seguida et releguen a un segon terme perquè hi ha un llibre que t’està bufant el clatell. Hi ha hagut moviments per revertir-ho i potenciar el foment de la lectura i La Lectora intenta promoure la profunditat i el recorregut dels textos.

  1. En quin punt us trobeu ara, quines són les perspectives de futur?

JC: Continuar gaudint amb el projecte i, si es pot, créixer una mica, a condició de continuar passant-nos-ho bé.