Incorruptible, mordaç i reveladora. Probablement aquests són els adjectius que sintetitzen no només l’essència de la poesia d’Antonina Canyelles, sinó també l’autora mateixa. Canyelles és una d’aquelles veus perdudes i sovint oblidades, un nom (in)discret que gairebé no apareix a les antologies ―o, si més no, ho fa de manera circumspecta―, però que sens dubte ha marcat la trajectòria de la poesia illenca. Aquesta invisibilitat, però, es troba lluny de la casualitat: tal com afirma Albert Mestres, ens trobam davant d’«una persona que escriu literatura marginal, com és la poesia, des d’un gènere marginal, com és el femení, dins una cultura marginal, com és la catalana, dins una catalanitat marginal, com és la mallorquina». I és que aquesta és Antonina Canyelles en estat pur: una veu única, aïllada però alhora remorosa, que s’allunya de la quotidianitat, d’allò que és «políticament correcte»: «Polaca / roja / I mala puta. / Salut i per la vida!».
El poder de la paraula es posa de manifest a cada vers de la poeta, capaç de transcendir qualsevol realitat i colpir directament aquell que la descobreix. La seva és una poesia viva, eternament lliure, significativament incontinent, lluny de l’artificiositat i la dolçor. Canyelles és una poeta que apunta i dispara, espontàniament, sense demanar permís; cada mot esdevé la fletxa que impacta en mil·lèsimes de segon en el seu objectiu, el lector, i el fereix sense dubtar: «I tu, què mires?»
La temàtica de la poesia de Canyelles és d’allò més diversa: qualsevol ítem o motiu pot aparèixer als seus versos; s’esvaneixen els temes tabú i les reflexions prohibides. Al llarg dels nou títols que ha publicat fins ara, es fa palès que en la seva poesia tot és susceptible de ser criticat i ridiculitzat alhora, des de la preocupació pel pas del temps fins a les pitjors tragèdies de la humanitat. I és que la poeta és capaç d’impregnar d’ironia i acidesa qualsevol relat, fins i tot la mort d’un ésser estimat: «Li tragueren l’anell. / El disfressaren de Sant Josep. / Me’l mostraren. / De viu havia estat mon pare».
Especialment destacables són els versos en què es desprèn una defensa categòrica de la identitat i la llengua, sempre, però, neutralitzant la intensitat dels mots amb algun vers irònic i perspicaç, que apareix de manera subtil però indispensable, sovint vinculat a clixés o supersticions tan indestriables de la cultura popular: «Som filla d’una terra dissortada. / I que consti que el moix és innocent». D’altres, més explícits i contundents, ataquen directament l’origen de la qüestió, sense preàmbuls ni circumloquis: «Espanya / l’eterna teixidora / de vels, / la verinosa aranya».
I és que aquesta és, per a Canyelles, la raó de ser de la ―seva― poesia, la seva entitat: els mots esdevenen l’arma contra la societat hipòcrita, les mentides, els autoritarismes, contra qualsevol ordre preestablert, contra la religió. En aquest sentit, doncs, la poeta té la capacitat de desfigurar els referents bíblics tradicionals. Com si es tractàs d’un trencaclosques, desencaixa les peces que configuren el relat, produint una mena de dessacralització: «El pare és un cabró. / El fill, una víctima. / L’altre, un volàtil cagallums / que juga a fer d’electricista». També posa en evidència ―i, fins i tot, ridiculitza― alguns episodis dels Evangelis a partir de la condemna d’alguna de les grans vergonyes de la nostra humanitat, com pot ésser la fam en alguns indrets del món: «Vés i digues / al multiplicador / dels pans i els peixos / que Àfrica l’espera».
La poesia de Canyelles parteix d’un temps passat ―i, per tant, perdut i inassolible―, però que tanmateix ens persegueix i és impossible d’esborrar de la nostra memòria. Un passat que, amb orgull i ràbia, sempre acaba retornant a l’illa de Mallorca, i que es manifesta de maneres diverses ―a través de la família, a través de la infantesa, a través de la mort―. Un passat que ens persegueix i condiciona, i que esdevé un rellotge que ha començat un compte enrere cap a la fugacitat: «El meu rellotge / té dues velocitats. / A una, no la hi perdon».
Emperò, si alguna cosa li agrada més a Antonina Canyelles que l’escriptura, és sens dubte la lectura. S’emmiralla en autors com Blai Bonet, Miquel Bauçà, Sylvia Plath, Elies Barberà i Vicent Andrés Estellés ―entre molts altres―. En aquest sentit, hom pot detectar en els poemes de Canyelles algunes influències innegables, com és el cas del surrealisme francès o d’autors com Joan Brossa, per la brevetat i caràcter visual d’alguns dels seus versos, en tant que ambdós poetes serveixen el material i el lector (re)construeix el poema, enllaçant les peces que li han estat regalades. I és que aquesta és, en definitiva, la gran aportació de Canyelles: els seus versos ens són regalats de manera natural, senzilla, sense forçar, i només aquests mots són capaços de revelar-nos una realitat plena d’interrogants i dimonis que, segurament, mai no podran ser tancats.