Descarada, indòmita, lliure, sincera, càustica. Així és la poesia d’Antonina Canyelles, «la poeta punk», com se l’ha anomenada. La poeta que conserva la rebel·lia i fins i tot la incrementa amb els anys, com ho demostra a Les banyes del croissant, editat per Lapislàtzuli el 2018, l’editorial que des de fa temps té cura dels llibres de Canyelles, de qui n’ha publicat quatre més.[1]
Estructurat en dues parts, «La formidable dona bala» ―la poeta que dispara a tort i a dret la seva mordacitat, però sense estalviar els riscos que comporta― i «Les banyes del croissant» ―unes banyes esmolades, malgrat ser fetes de material dolç―, el llibre conté la temàtica a què Canyelles recorre en els seus volums anteriors: la crítica àcida a la societat de consum, el refús a la imposició religiosa, la mirada inclement cap al passat, la independència vital com a dona, la manca de sentit de molts dels nostres comportaments socials, la mort ―que tot ho relativitza― i el poder de la paraula. Tot plegat, amb un humor punxant i alhora tendre, com si la nena rebel que va ser continués interpel·lant-nos sobre l’absurditat que representa seguir la rella que la inèrcia social imposa.
Anys d’ensenyament i de dedicació a la llengua catalana, a més del nodriment constant de lectures, l’han portada a un domini del llenguatge que li permet tant de jugar amb els registres lingüístics com de manipular el sentit de les paraules a fi de causar un efecte de sorpresa còmic o bé punyent ―ben sovint, tots dos alhora―; i és que la paraula afuada de Canyelles penetra en el nus de la convenció lingüística i la disseca per alterar-ne les parts.
Antonina Canyelles utilitza el llenguatge com una arma de precisió sofisticada que apunta a tot tipus de poder, fins i tot el del llenguatge ―manifestació social per excel·lència― i especialment el poètic ―sovint dogmàtic i encarcarat― al qual dona una nova dimensió mitjançant transposicions lingüístiques tant d’àmbit popular com literari, cosa que l’apropa a l’aforisme, a l’acudit o a la paradoxa. Els jocs de paraules no resten un pòsit de dolor en la poesia de Canyelles sinó que l’incrementen en contrastar el maneig juganer amb una realitat hostil. No debades, en el segon poema del llibre afirma: «Escric amb una espina, / regal del peix o de la rosa.», on la polisèmia de la paraula espina no assuaveix la fiblada dels versos.
El poder de la paraula de vegades l’expressa de manera literal, gairebé com a paraula-objecte, com en el cas dels versos següents d’un poema d’amor insòlit: «Et podria pelar el cor / com pel una patata / només amb la paraula ganivet».
El mateix procediment li serveix, també, per denunciar el marxandatge en les obres d’art (en aquest cas, el quadre de Picasso), cosa que es pot estendre, com fa en altres poemes, al mercadeig cultural en general: «Una dona asseguda / devora una finestra / sols és / una dona asseguda / devora una finestra. / Però / Femme assise / près d’une fenêtre / són quaranta-tres milions / nous-cents mil euros.»
La polisèmia li permet hàbils jocs de paraules que traslladen el pla d’un sentit a un altre i aconsegueixen un to irònic sorprenent: «Perquè tu saps, / chérie, / que au / no sempre / vol dir / ocell.» O bé una crítica ferotge al patriarcat: «Passeja la dona / com qui passeja / una custòdia / però deixa ben clar / que ell és el viril / i l’hòstia.»
La postguerra i la dictadura és un referent constant en la poesia de Canyelles: «Ara em ve a la memòria / la cara d’aquell pobre al·lot / que tocà a una porta amb el puny / toc-toc, i el mataren / per comunista». Podem somriure en captar la polisèmia contextual de la paraula puny, però ens esgarrifem davant la simplicitat amb què es relata l’assassinat de tants opositors al règim de Franco. Perquè va causar dolor i perquè la ferida encara és oberta. Per això Canyelles reprèn el poema cap al final del llibre ―en un collage de diferents poemes―, al costat del record de les víctimes d’Auschwitz, presents en la mirada sensible de la poeta, com també ho són les víctimes innocents de totes les guerres. Wittgenstein va afirmar que podria escriure’s una obra filosòfica seriosa que consistís integralment en acudits. No crec que aquesta sigui la intenció d’Antonina Canyelles, antidogmàtica com és, però sí que rau, en la seva poesia, un pòsit nihilista i alhora vitalista a la manera nietzschiana. Si, durant molts anys, l’Església catòlica va menystenir el riure en associar-lo als enemics de l’ànima ―món, dimoni i carn―, Nietzsche en fa apologia justament per afirmar la Vida, en oposició a la pesantor religiosa, com també ho fa la llibertat riallera de Canyelles en forma de calembour: «Oh, Jahvé! / Qui dius que ve?» O bé, amb una paronomàsia, quan afirma: «Dels tres Mags de l’Orient / el meu preferit / és / el que porta la birra.»
I entre sinestèsies, onomatopeies i ambigüitats semàntiques, la poeta ens duu al cor del seu món, la poesia, perquè «La poesia seria el meu centre / si jo fos una circumferència.»
[1] Putes i consentits, 2011; Tasta’m, 2011; Nus baixant una escala, 2015; Panoptik, 2017.