La poesia de la mallorquina Tonina Canyelles és d’una raresa enlluernadora que la converteix en una nota discordant dins la tradició poètica catalana. Els seus versos, aparentment senzills, punyents i plens d’humor, imatges suggerents i relacions sorprenents que juguen amb allò surreal, entroncarien amb moviments com el de la poesia concreta brasilera més que no pas amb la nostra literatura. De més a més, la situació de dona i d’illenca no han ajudat a la popularització de la seva poesia, tot i que en els darrers anys té cada cop més adhesions.

En la poesia de Canyelles trobem un jo poètic femení fort i que no s’avé a replegar-se sota els designis de submissió i obediència, siguin aquests a l’Església, al patriarcat o a qualsevol tipus d’autoritat i repressió. I això ho fa escrivint des d’una fina ironia o un sarcasme demolidor per donar compte d’una realitat en què sovint està en desacord i a la qual planta cara de forma crítica, amb mordacitat i humor.

En aquest article ens centrarem en els seus poemes de rebel·lió contra el patriarcat a través de quatre temes claus de l’agenda feminista actual, com són la reivindicació del llinatge femení i del herstory, les tasques de cura, la crítica a l’amor romàntic i la violència de gènere. Per fer-ho ens centrarem en un poema de La duna i la cascada (Edicions 62, 2013), mentre que la resta pertanyen a Les banyes del croissant (Lapislàtzuli, 2018).

El patriarcat s’ha encarregat de restar importància a la figura de la mare al llarg dels temps, fent aparèixer les dones en un segon pla, com a filles, esposes i amants, personatges passius que complementen la història però no hi són protagonistes actives. De més a més, el llinatge matern ha estat esborrat, no existeix, ja que es transmet de pares a fills i filles. Fins i tot quan aquestes són transmissores del llinatge, com al nostre país, sempre ho són del pare. Per tant, esdevé un deure per les dones retrobar-se amb el discurs matern i recuperar «el cos a cos amb la mare», que diu Luce Irigaray.

Des d’aquestes diferents aportacions, esdevé especialment revelador el poema de La duna i la cascada, que diu: «Per què sempre / en nom del Pare / i mai / en el de la Mare / que ens va parir?». És un poema curt però molt incisiu que, per una banda esdevé un acte de protesta activa contra aquesta visió del pare com a única figura d’autoritat, de creació de la paraula, del logos, i de la història i, per altra, de reivindicació de la mare.

A més, combina la crítica a la tradició religiosa de la figura paterna, per això aquest «Pare» en majúscula, i, de l’altra, reivindica la figura de la «Mare» com una igual a aquest, i per això l’escriu també en majúscula, com a deïtat, ésser simbòlic i d’autoritat, però vinculada al tret diferenciador, biològic i carnal ―contraposat a la figura del Pare― de la reproducció i d’allò més natural i fluït, com ens diu Irigaray.

Però, de més a més, reivindica una història, la de la Bíblia, a la qual al·ludeix en els primers versos, que pugui ser diferent, amb una figura originària femenina i des d’on es pugui fer herstory ―història amb perspectiva feminista― i teixir les bases per a una nova tradició.

Un altre tema del qual el feminisme s’han preocupat històricament són les tasques de reproducció i cura, que fins fa relativament poc constituïen les úniques assignades al gènere femení. Per una banda, s’ha volgut reivindicar com a treball i, de l’altra, s’ha visibilitzat el més desagraït d’aquesta feina, la pedra de Sísif que representen les tasques d’alimentació i higiene.

De més a més, hi ha la creença que no només són tasques femenines sinó que defineixen el gènere femení. Com explica Carole Gilligan, a diferència dels nens, les nenes són socialitzades per tenir cura dels altres i encara s’espera que tota dona sàpiga cuinar i netejar bé i sigui una mare abnegada que anteposi constantment les necessitats dels fills per sobre de les pròpies, raó per la qual tota dona que no encaixi dins aquestes exigències és considerada una mala dona i una mala mare.

Molt vinculada a aquesta idea hi ha la de l’«àngel de la llar», un ideal de dona dels segles XVII al XIX, la petja de la qual hi és encara patent, que propugnava una feminitat obedient i centrada en la cura de casa, fills i marit. Tot i que autores com Concepción Arenal, Dolors Montserdà o Maria Aurèlia Capmany treballaren per la deconstrucció d’aquest model, durant la dictadura franquista va ressorgir amb força i és al que s’oposa el poema de Canyelles «Reina de la llar».

En aquest poema, Canyelles manté la idealització de la dona com a «reina» ―mot afectuós molt popular a les Balears― per remarcar la desfeta de la dona com a subjecte d’autoritat i accentuar-ne el sarcasme: la «reina de la llar» es presenta de la forma menys reial i més ridícula possible: per corona duu una panada ―una pasta rodona típica de Setmana Santa a Mallorca i farcida de carn i pèsols i rematada per un tancament que recorda les puntes d’una corona i que tradicionalment elaboren les dones de la família―; un fruit de l’hort tan humil com una albergínia per ceptre; en lloc de collar, una collera ―collar de cuiro que es posava a les bísties per llaurar―; una cortina per mantell i un llit pintat en lloc de carrossa.

Tota la descripció s’encarrega de presentar la dona al servei de l’home, encarregada de les tasques domèstiques i d’assenyalar la contradicció segons la qual aquella que usa «pedaç, poal i granera» mai podrà ser reina. I cau el teló, «el conte ja s’ha acabat» perquè, com en el conte del vestit de l’emperador, en realitat mai no ha existit i la condició de reina amagava la de criada.

Aquesta visió de la dona contrasta amb el poema «Em sap greu, Tomeu», on el jo poètic comunica a la seva parella que ja no està disposada a seguir fent d’«àngel de la llar» i que el seu amor no estarà més sotmès a les tasques de cura. Això sí, seguint-li el joc a allò que s’espera de les dones dins el patriarcat, continuarà sent una dona idealitzada, una venus que pugui ser objecte del desig masculí, però com que la de Milo té els braços tallats, no tindrà mans per fer cap feina de la llar.

En canvi, en el poema «A mi m’agrada no cosir ni brodar» el que veiem és una forma de revolta total a les tasques de cura, on ni tan sols apareix una figura masculina a qui donar explicacions, només un jo poètic orgullós de fer una subversiva confessió: no li agrada gens realitzar les tasques de cura.

El darrer dels temes que abordarem és el de la crítica a l’amor romàntic. Aquest tipus d’amor, propugnat des de l’Edat Mitjana i els trobadors i reprès amb força durant el segle xx des del cinema, es presenta com quelcom meravellós i perfecte i que durarà per sempre, mentre que el que fa realment és disfressar d’amor el que és control i dominació, ens diu Coral Herrera. Segons aquesta autora, l’amor romàntic està directament relacionat amb el nostre tipus d’organització social, econòmica i política, on són claus tant el capitalisme com el patriarcat i on les relacions heterosexuals i monògames són la norma, perpetuant-se tant el masclisme com la posició subsidiària de la dona respecte a l’home. Hi ha una jerarquia i no se’ns ensenya a relacionar-nos horitzontalment.

En el poema «Ecce ancilla domini», també de Les banyes del croissant, Canyelles ens descriu com una dona cuida del marit amb una enumeració de petits gestos de cura, fins que se la veu plorar unes llàgrimes «grosses com olives», que, de més a més, «estan farcides de pena». El fet que l’home no aparegui en el poema fa que la solitud d’ella es faci encara més gran, així com també que ella doni opcions d’oci a l’home mentre que per ella són totes les feines. L’amor romàntic comença a desmembrar-se per falta d’equitat.

En el següent poema, «Filla, em digué la mare», és la mare la que adverteix a la filla dels perills de l’amor romàntic a partir de la promesa de l’amor etern. Com si d’una guerra es tractés, li recomana que, de seguida que senti les paraules, corri a posar-se a resguard.

Finalment, en el poema «Segura d’haver-me colgat amb un orangutan», la dona apareix d’entrada com a desenganyada dels perills de l’amor romàntic: ens diu que estava segura d’haver-se allitat amb un animal, per això no l’estranyen les conseqüències d’aquest fet: que ell en aixecar-se no pari de donar-li ordres perquè faci les tasques de cura. Però aquí trobem una dona que no està disposada a caure en paranys i que deixa amb la paraula a la boca l’home i desapareix, com sembla indicar el final sobtat del poema.

Per concloure podem dir que la poesia de Tonina Canyelles és valenta, compromesa, subversiva i conté una potent i fonamentada crítica de gènere que mostra que darrera els recursos d’ironia, humor i aspectes surrealistes, trobem una poesia pensada, madurada i profundament intel·lectual. Esperem, doncs, que aviat s’estableixin altres vies d’aproximació a la seva obra igualment fonamentals, com des de la política, la religió o la sociologia, que permetin situar-la a l’estatus que li correspon dins del nostre sistema literari.