La de Ferran Garcia-Oliver —original, erudita i crítica— és, sens dubte, una de les veus més rellevants de l’assaig literari contemporani al País Valencià. Deutor confés de la generació prodigiosa que va liderar Joan Fuster —amb noms de referència inexcusable com els de Josep Iborra i Raimon—, i admirador declarat de Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, fa l’efecte que Ferran Garcia-Oliver sempre s’ha trobat còmode en la seua posició doblement heterodoxa: com a historiador que excèntricament coixeja envers una personal i estranya sensibilitat literària; i com a prosista que, inevitablement, s’escora cap a la història, la documentació, la curiositat i el coneixement.
Així, més enllà dels saborosos treballs acadèmics —marca de la casa— que Garcia-Oliver ha publicat com a historiador, a poc a poc ha anat confegint, en paral·lel, una obra literària en què, a part de les novel·les La veu d’Odiló (2004) i La melodia del desig (2014), destaquen llibres assagístics com Oc (1989), París particular (1993), Per espaiar la malenconia (1995), El vaixell de Genseric (2007), Valencians sense adn. Relats dels orígens (2016) o La bèstia en què cavalquem (2020): obres que, d’una manera o una altra, s’imbriquen en la fèrtil —i no sempre prou advertida— tradició que arranca amb Eugeni D’Ors i els ja citats Josep Pla, Josep Maria de Sagarra i Joan Fuster, i que ha tingut continuïtat amb autors actuals tan estimables com Vicent Alonso, Enric Balaguer, Oriol Bohigas, Maria Aurèlia Capmany, Feliu Formosa, Joan Garí, Pere Gimferrer, Rafa Gomar, Ramon Guillem, Josep Igual, Toni Mollà, Miquel Pairolí, Raimon Pelegero, Oriol Pi de Cabanyes, Antoni Martí, Josep Piera, Valentí Puig, Albert Ràfols-Casamada, Ramon Ramon, Carme Riera, Montserrat Roig, Pere Rovira, Carmelina Sánchez-Cutillas, Maurici Serrahima, Guillem Simó, Enric Sòria, Jaume Subirana, Àlex Susanna, Joan Triadú, Vicenç Villatoro, Olga Xirinacs, etc. Una tradició —val a dir-ho— que traça, en la literatura catalana contemporània, un dels eixos més productius, sòlids i peculiars.
Precisament el títol de l’últim llibre citat de Ferran Garcia-Oliver, La bèstia en què cavalquem, pot servir, potser —en una caracterització apressada i d’urgència—, per a donar compte d’una de les constants que millor defineixen l’heterogeni i eclèctic univers literari de Garcia-Oliver: la fascinació pel misteri, el prodigi, la seducció, la consciència, la por i la tragèdia del temps. El sintagma nominal en qüestió («la bèstia en què cavalquem») ha estat espigolat d’un sermó de sant Vicent Ferrer, en què literalment s’advertia: «E la bèstia en què cavalcam és lo temps, que corre ab quatre rodes.» Ja s’entén: si la «bèstia» és el temps —«el temps que passa, el temps que vola, el temps que se’n fuig sovint amargament», en paraules de Garcia-Oliver—, les «quatre rodes» no són sinó les quatre estacions que cíclicament el modulen, el pauten i el determinen. D’aquesta manera, l’escriptura literària de Ferran Garcia-Oliver opera sempre —segons ell mateix explica— talment una «xarxa amb la qual mire d’atrapar el temps, o almenys de fixar-lo sobre el paper.»
En efecte: la literatura —l’art, el coneixement, la fantasia i el joc de la literatura— hi aporta, talment una «xarxa», una suggeridora il·lusió: que amb la força expressiva i evocativa de les paraules és possible domesticar la «bèstia» del temps. «Escriure la vida», aquest sembla el propòsit dels dietaris de Ferran Garcia-Oliver: «escriure la vida» present, la vida nostra de cada dia; i, també, la vida pretèrita dels qui ens han precedit en l’aventura de la història. Perquè escrivint-la, la vida, es fa possible el bell miratge —per mor de l’alquímia de les paraules— que el temps pot ser domtat i amansit. I que la condició hi ser redimida dels efectes implacables de la devastació i l’oblit.
«Els meus dietaris són una literatura molt de frontera. Molt, molt, molt de frontera. No són dietaris clàssics, sinó molt heterogenis. I la veritat és que em sent molt còmode en aquesta zona híbrida, imprecisa, ambigua», admetia en una entrevista recent l’historiador i assagista de Beniopa. Beneïda heterogeneïtat —beneïdes hibridació, imprecisió i ambigüitat!—. Perquè en la temptativa de Ferran Garcia-Oliver per «atrapar el temps, o almenys fixar-lo sobre paper» en l’interstici entre gèneres que el dietarisme habilita —a la manera del Fuster que hi propugnava «una manera d’escriure “d’anar per casa”: l’escriptura en samarreta»—, els lectors trobem l’oportunitat de compartir i repensar instants i fets anecdòtics, records, viatges, persones, vivències, episodis de l’actualitat social, hàbits, costums, geografies, paisatges, frustracions, eufòries, sabors, ciutats, perspectives, idees, llibres, espectacles, melodies, angoixes, delits i quimeres.
«Aquesta és la màgia de la literatura! Aquesta és la màgia! Que l’autor et duga a una nova concepció del món —amb fascinació permanent i inesgotable—: no que et porte per uns camins ja fressats!», reivindica Ferran Garcia-Oliver. Ben cert. Aquesta n’és, efectivament, la màgia: llegir i escriure amb noves concepcions —originals, erudites i crítiques— sobre tot i sobre res; sobre la vida, exactament. L’home, la bèstia, la paraula… La literatura, àncora del temps.