Autoria: Jaume C. Pons Alorda
Títol: Riu, bèstia.
Epíleg d’Ester Xargay
Editorial: Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2021
Pàgines: 64

El nou títol poètic de Jaume C. Pons Alorda, Riu, bèstia és jogarrí com ben interpreta Ester Xargay a l’epíleg. L’autor juga amb títols («Desem boca dura»), persones líriques («Espiral de la riba compartida») i paratext («Manaments»). L’humor rebec torna per provocar-nos: «Una merda de flamenc / també es pot entendre com un homenatge». Lluny ha quedat el sarcasme d’El poder i la fortor.

L’autor domina el ritme i la mètrica. Fixeu-vos en els dodecasíl·labs camuflats del bell poema final. Dos alexandrins amb rima assonant flanquegen un trisíl·lab a «Els lligams desdentats entre les coses» (ignorem si l’acròstic inicial –R[esident] N[o] H[abitual]– és una casualitat). Els decasíl·labs dominen «Pèlag», un dels poemes més bells del llibre, amb un potent final. A «Deltenebres» els versos breus dibuixen el xiprer intrapoemàtic. A «Autobiografia» van disminuint a poc a poc les síl·labes, mentre el jo, desfent-se, apareix a la fi.

Potser aquesta afirmació-afermament final en la derrota siga el gran tema ponsalordià; també en la seua narrativa. Reserva per a la novel·la tant les enumeracions whitmanianes (sols una, metafòrica i controlada a «Ebri d’Ebre» de Riu, bèstia) com l’èpica, malgrat que el lèxic bèl·lic abunda també en la poesia. El jo de Pons Alorda, potser transsumpte del jo-entusiasta de l’autor, malgrat la indefugibilitat de la mort es projecta cap al futur i l’eternitat, associats a la idea de l’Etern Retorn i sobretot al re/naixement; vegeu dins Riu, bèstia la fi d’«Una plenitud 2», de «Divan deltebrenc» i d’«El principi de l’edat de l’ànima». Vos remetem a l’insuperable epíleg de Lluís Calvo de Cala foc als ossos.

El jo de Pons Alorda aspira al «do de la destrucció», encara que siga «intacta». Un entusiasta no pot ser pessimista ni tan sols escèptic perquè tot sacrifici té la seua recompensa; vegeu el darrer poema de Riu, bèstia. Potser aquest conat in extremis d’esperança siga el que diferencia el jo líric de Pons Alorda del d’alguns dels seus admirats poetes dels setanta; l’escriptura de Pons Alorda fins ara és una «eufòria dement», no una demència eufòrica com la dels més radicals dels setanta. L’autor de Riu, bèstia se situa encara en el pes (per dir-ho amb un mot tan car per ell) del discurs tot i que aquest siga assumit com «la matança del llenguatge i de la paraula». Potser la fe en l’escrit radique en el fet que «El meu nom / és Passió.»; i la passió és polisèmica i ambigua i, per tant, discursiva.

Pons Alorda es manté fidel al seu «Jo sóc el poeta de la repetició»; però no deixa d’impactar amb el seu estil. El poema «El fonoll de la consciència» de Riu, bèstia recull el guant del «Saqueig» de Carn vol dir desaparicions. Torna la seua «Filosofia dels cossos». De vegades treballa la forma del poema-assaig: en l’obra mestra 8-32 d’Era o en el gran poema «Les condemnes» d’aquest Riu, bèstia. I sobretot excel·leix en els poemes breus i aforístics. El quest de la «bellesa absoluta» inclou tant l’escatologia, aqueix «excrement il·luminat» (Era, 5-35) com la pornografia amb el sovintejat esperma. El món se sexualitza, es peluditza, s’atomitza i esdevé «vulva-paraula» i alhora spinozianament se sacralitza, com concep i il·lustra Quitolomalo. Torna la invocació a un vosté femení, sobretot des de La victòria de la dona lluna; en aquest Riu, bèstia amb un clic d’ull mallarmeà: «Som dèbils, Senyora, i la carn és trista».

Riu, bèstia torna a incloure poemes molt potents imatgísticament; dos exemples: el sol-hamburguesa girant com un kebab i el «xiprer blanquinós / als genitals». La metàfora empra verbs copulatius com a «Fundació del comtat de la resplendor»; també el fer, i el dir-se; hi ha concatenació d’imatges com a l’inici d’«Els rius de Buda». L’adjectivació és molt creativa: el «ritual» és «crustaci» , el «coit» és obscenament «impronunciable»; destaquem la imatge «La calç esmada del viscut» (que bé treballa el concepte «calç» al llarg de la seua obra!). També apareix la doble adjectivació: «dins la meva / entintada / jeroglífica / mortaldat.» I trobem, és clar, la paradoxa, violència màxima del significat, excel·lentment aplicada per Pons Alorda al joc fosca/llum al llarg de la seua trajectòria. En Riu, bèstia podeu llegir els bells finals paradoxals de textos com «Les arenes del tòpic» i de «Supera-la». Hi ha alguns canvis en aquest Riu, bèstia com la reducció del missatge enderrocador (malgrat la fi de «Deltenebres»), del «TOT» i de les paradoxes metafòriques introduïdes pel «sinó». Creiem percebre com a novetat la voluntat ecologista. Com a únic punt negatiu del llibre trobem dos poemes consecutius i poc interessants: «La llei de resistència» i sobretot «Plàstic»; el missatge dels dos textos és clar però no tenen la força del pamflet més enllà de «l’obligació de resistir».

Per finalitzar, només afegir que Riu, bèstia és un poemari cent per cent Pons Alorda. Potent en la imatgeria, brillant i obscur, provocador, sentenciós, lapidari i lapidant. No vos el perdeu… o anirà ell per vosaltres. Qui avisa també és traïdor.