El primer llibre de poesia de Josep-Anton Fernàndez, L’animal que parla, Premi Ausiàs March 2020 de Gandia, s’articula en uns termes ben definits i queden resumits perfectament, com una invitació, des del seu mateix títol. El llibre, de fet, insisteix en una idea que hi remet i que es pot resumir de la manera següent: un animal que parla, a diferència d’un unicorn, és un animal que ja existeix molt abans fins i tot de la necessitat que cap donzella el nodreixi amb la possibilitat que fos. A partir d’aquí, s’estableix també la dicotomia que estructura el llibre com dos cordills que fan una sola corda: d’una banda, hi ha l’existència d’un cos, un desig, unes vísceres (ara que parlar dels òrgans ha esdevingut una moda poètica sense que sembli que Deleuze hi hagi tingut gaire res a dir); de l’altra, hi ha el llenguatge, la paraula, la poesia, que són al mateix temps una possibilitat expressiva i una limitació ontològica. La dicotomia que ens planteja el llibre no és, però, ni el més sorprenent ni el més interessant de tot plegat: és només una estructura que li permet de desplegar-se fàcilment. El seu gran esforç, en tot cas, es troba en provar de fer que aquest discurs no s’estanqui en les vaguetats de sempre. Per evitar-ho, les sis parts que componen el llibre dialoguen entre elles i queden replicades en el seu reflex, de manera que L’animal que parla ressegueix la història poètica d’un jo que és un animal que, parlant, versificant, esdevé conscient de si mateix.
Així, aquesta estructura queda farcida d’imatges que també parlen: hi trobem les metàfores possibilitadores del jo, com ara «La cripta», on hi ha «un nen [que] llegeix voraç l’enciclopèdia […] / i respira tranquil fins que s’adona / que els dragons són a dins» (p. 21) –i no hi mancarà el Llàtzer que surti de la cova amb la presa d’una consciència renovada pel desig (p. 25) –; hi ha l’experiència del sexe com a element vital i la seva associació amb la poesia dins del pla del llenguatge a «Com un cargol», i és així com el mol·lusc «arrossega el seu cos la boca traça / camins lluents de gaudi amb la paraula» (p. 50); hi ha també «El nàufrag» que, com faria un altre poeta, «llança al mar el seu missatge / en blanc dins d’una ampolla buida» (p. 85). De l’altra banda, però, hi ha tots els elements que són, en certa manera, un origen del jo i que, justament per això, delimiten l’abast del seu progrés individual: hi trobem la família (notablement representada per la figura autoritària del pare a «Daddy») i «el fill marica que mai vas voler» (p. 37); hi ha la pugna entre la tradició poètica i el gest d’especificitat que implica alçar-se amb l’escriptura pròpia, com un arbre que, tot i els filferros que marquen un terreny, aconsegueix créixer al seu albir aferrat «a la corda / que [el] governa fins que la carn s’enceti» («Cinc poemes sobre la subjecció», p. 77); hi ha el gos, l’animal que, quan fa de Joan Garí i aprèn a parlar com els humans, veu com la seva expressió se li torna sentiment i consciència, i és així com al final articula «un crit de ràbia / un gruny de frustració / un gemec d’impotència / un sospir de tristesa / un udol de desesperació» («L’animal que parla», p. 97).
Aquest doble joc que vehicula el discurs del llibre, i que té nombrosos abismes metafísics, també troba la seva representació en els aspectes més purament formals. Per posar-ne un exemple: els poemes que afirmen la naturalesa del jo tendeixen a perdre la puntuació i estableixen un discurs proper a les poètiques del silenci –que és aquell element que, de sobte, rep una certa importància en un animal que pot parlar– i aquells que desgranen els límits culturals de l’expressió i del subjecte estan degudament puntuats i despleguen una estètica propera a l’anomenada poesia de l’experiència. Si bé, doncs, aquesta barreja pot acostar algun poema al mosaic estètic o pot dur la insistència d’algunes imatges a convertir-se simplement en una repetició, el cert és que, en general, L’animal que parla esdevé, per la claredat dels seus termes, un refugi intel·lectual per al lector, a qui de vegades sembla que s’acosti com si fos aquella donzella, potser, per provar de ser en el mirall i en ella.