Amb La gerra d’Hècabe, la poeta valenciana Carme Rufino i Bey (Borriana, 1960) torna a oferir un recull de poemes després de la publicació, fa quasi vint anys, de Pslams d’Heber. A més, cal remarcar que l’obra que ens ocupa va obtindre el XV Premi de Poesia Ibn Hafaja, emmarcat dins dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira, fita ja històrica en el panorama literari del nostre país.
La gerra d’Hècabe s’estructura en cinc parts d’extensions variables i amb entitat pròpia que estan lligades, més que per un determinat eix temàtic, per una veu poètica serena i madura que concep l’escriptura com a crit d’alerta, reflexió, coneixement i diàleg amb d’altres autors, tant clàssics com contemporanis. La porta d’entrada al recull du per títol Cossos trèmuls i l’autora tracta alguns dels temes que centraran les altres parts del llibre. Hi trobem poemes al voltant dels viaranys i la necessitat de l’escriptura, la memòria familiar, el pas del temps o la crueltat humana. Un dels poemes s’encapçala amb els coneguts versos d’Emily Dickinson que afirmen que una paraula «tot just comença a viure» en el moment que és dita, i crec que és justament açò el que pretén la poeta, que les seues paraules comencen a viure, a dialogar, a interpel·lar els lectors quan llegisquen aquests versos i creen nous camins.
Els nou poemes que formen la segona part, Estrangera al teu país, tracten temes com la identitat o la memòria a partir de la figura de la mare i la terrible malaltia que la fa ser «Estrangera ara, exiliada del teu món / amb la pèrdua del naufragi». I l’autora va poetitzant aquest desarrelament d’un món particular en uns versos carregats d’emoció que serveixen d’homenatge a aquella «brodadora incessant de l’oblit» en què s’ha convertit la mare.
La tercera part del llibre, La gerra d’Hècabe, dona nom a tot el conjunt i està formada per dotze poemes que, a partir de la tragèdia grega de Les troianes, tracten de les conseqüències dramàtiques de la guerra encarnades en les dones i els xiquets. Parla de la guerra d’un lloc concret («Runa sobre runa vomita Troia els seus morts») però és qualsevol altre indret en guerra de l’actualitat, qualsevol trinxera, qualsevol barbàrie, perquè la història és sempre la mateixa. Hècabe, «l’àvia desposseïda del no-res», és el símbol del dolor, de la dona que ho ha perdut tot, que ha presenciat la destrucció de la pàtria i la família.
La quarta secció del poemari, La dansa de la mort a Flandes, arranca amb aquests versos: «Lampedusa s’ha obert com una magrana / vermella de sang a l’aigua i homes corall a la platja / amb braços en creu que s’enfonsen entre l’onada». El lector es troba cara a cara amb la ferida oberta que és la Mediterrània i continua amb diverses composicions de caire social que esdevenen un mostrari de l’horror humà: l’incendi a una presó d’Hondures, l’atac amb gas sarín durant la Primera Guerra Mundial a una ciutat de Flandes o la interminable crisi dels refugiats sirians.
El llibre es tanca amb Quan m’habiten els mots, on la poeta va teixint reflexions al voltant de la pròpia escriptura, la recerca de la veu i aquella solitud necessària d’habitar un mateix en la seua cambra per trobar les paraules adients i el sentit del fet poètic. No és, però, un treball fàcil: «M’habiten els mots a l’estómac i no poden sortir-ne», escriu aquesta autora que veu l’ofici de fer versos com una manera de reflexió essencial per entendre el món.
En definitiva, la lectura de La gerra d’Hècabe ens apropa una veu poètica interessant i polièdrica, amb un compromís social irrenunciable, construïda amb una gran riquesa lèxica i moltes imatges que deixen pòsit. La poeta valenciana, des de la seua cambra pròpia on, com bé ens diu, «sola m’assec i m’escric, medite, dialogue amb un tot», va abordant totes les guerres, la de cada dia, íntima, petita, i la que lliura com a membre de la societat amb la voluntat d’interpel·lar el lector perquè també medite i dialogue amb tot l’inventari d’escenes i vivències que va desplegant-se davant seu.