Després de catorze anys de silenci poètic, Biel Mesquida torna amb Carpe momentum. L’obra està composta per cent deu poemes estructurats en tres llibres («El recordador», «El llegidor», «El sentitdor») i vint-i-cinc proses poètiques que configuren l’última part, titulada «Ars amandi». El títol general i el de cada part insinuen els temes del volum, que estan totalment relacionats: la memòria, la poesia i el llenguatge, els sentits i el cos i l’amor i el desig.
D’una banda, la memòria es lliga a la subjectivitat, la identitat i l’escriptura. Escriure és crear-se, tal com suggereix una citació de Montaigne, i també recordar, saber i sentir. Mesquida reflexiona sobre els tòpics clàssics relacionats amb la memòria: el pas del temps («Plora el temps», diu el títol d’un poema), la fugacitat de la vida i l’oblit, una condemna que pesa sobre els humans: «Som oblit només matèria rebel ardent i viva d’oblit». Tanmateix, el to del poemari és celebratori, no pessimista. En el poema «Per pa i per sal», l’escriptor iguala l’escriptura al gaudi d’una vida plena, fecunda, que equival a la presència de l’amor, la comunicació, la mirada i la comprensió de les coses. Els versos responen a una citació de Marguerite Duras que es pregunta sobre el significat d’escriure. Finalment, la memòria també és l’estoig de la bellesa.
D’altra banda, pel que fa al llenguatge poètic, destaca la força dels múltiples oxímorons, antítesis o antinòmies que, juntament amb els neologismes creats pel poeta («nomcosar», «cossentir», «poetar», «meldaurar»), constitueixen un dels aspectes més rellevants dels poemes. El poema «Som saurí a hores perdudes» està compost per onze versos (a excepció del darrer, que actua com a colofó) que expressen sengles contradiccions sobre el sentiment amorós: «I et faig mal quan mes bé et vull». «Melodia silenciosa», «lloc d’encontre ple de distàncies», «ferida apagada», «puer senilis» i tants altres exemples d’oxímorons permeten al poeta qüestionar les categories en què es fonamenta la comprensió del món bastida durant segles; un gest transgressor que Mesquida aprèn del pensament i la literatura radicals dels anys setanta, època en què comença a escriure. Així ho explica Roland Barthes, un escriptor que Mesquida cita; en l’obra de l’autor francès, els dobles sentits i els equívocs permeten mantenir els dos significats contraris i evitar l’exclusió. Així doncs, en essència, el llenguatge antinòmic de Barthes i Mesquida advoca per la diferència. Per tant, l’oxímoron adquireix un significat polític i ideològic que rebutja l’ordre establert. La subversió de les categories i la revindicació de la diferència són, juntament amb el desig homoeròtic, dos dels elements que fan de l’obra de Mesquida un referent de la literatura catalana queer.
També els sentits i la corporalitat són cabdals en la poesia homoeròtica, en oposició a l’intel·lectualisme relacionat amb la masculinitat tradicional. Com deia abans, per a Mesquida escriure és sentir: «No m’has de respondre. Només m’has de sentir», diu el jo líric a l’amant en la segona prosa poètica del volum. Per això, són freqüents també les sinestèsies («Sent les imatges amb mots / Veig els sons amb paraules / I també toc amb versos / i ensum amb frases vives»), que desfermen un totum revolutum de sensacions. A més, suggereixen que la llengua no remet a l’intel·lecte (el logos, la raó, la intel·ligència), sinó la corporalitat (el pathos, l’emoció); en suma, la paraula és sentiment i carn. Com indica una citació de Francis Ponge que encapçala el poema «Alimares», escriure és copular entre coses i paraules. Mesquida posa èmfasi en la materialitat (la corporalitat) de la paraula: «Els teus llavis duen l’empremta / Del darrer mot que has dit». En efecte, cal insistir que es tracta d’una poesia més visceral i sensitiva que intel·lectual i racional i no per aquest motiu inferior. Altres exemples són «el tacte de l’aire» o «la pell de la mirada». «Sents la matèria il·luminada per la veu?» és el primer vers del poema «El record del cos desperta». El vers il·lustra clarament aquesta idea que fusiona els elements que el pensament occidental havia separat en esferes distintes de l’experiència i el coneixement: «sents» (sentiment, sensació), «matèria» (corporalitat, objecte tangible), «veu» (raó, paraula). L’amor, el desig i el sexe es vinculen també a la corporalitat («ta carn enamorada») i són subversius: «Profanaré la teva boca».
En general, qualificaria els poemes de Biel Mesquida amb un terme inventat per l’autor: «autoaflicció». Òbviament, es tracta d’un joc de paraules amb un concepte molt en voga actualment, l’autoficció. Per tant, el vocable descriu l’exercici que realitza el poeta (l’autoexploració a través de l’escriptura: «Escric amb totes les parts del cos») i la vinculació de la subjectivitat als afectes i la corporalitat com a fonts de coneixement.