Una noche de verano
—estaba abierto el balcón
y la puerta de mi casa—
la muerte en mi casa entró.

Se fue acercando a su lecho
—ni siquiera me miró—,
con unos dedos muy finos,
algo muy tenue rompió.

Antonio Machado

La matinada del 29 de febrer a l’1 de març de 1956, una casa del carrer Bisbe Muñoz de Burjassot, on passava uns dies la família novençana Andrés Lorente, va obrir les portes a la mort i es va emportar Isabel Andrés Lorente als tres mesos d’edat. Aquest fet desencadenà en son pare, Vicent Andrés Estellés, l’escriptura vertiginosa i accelerada del poemari Primera soledad, reeditat el 2019 per la Institució Alfons el Magnànim en un volum a cura de Ferran Carbó. Aquest poemari se suma com una tessel·la important al mosaic de reedicions que des de fa uns anys fa reviscolar el llegat del poeta.

L’obra és un reguitzell de gairebé 250 pàgines de poesia descarnada i crua escrita en la primera fase del dol, marcada pel xoc i la incomprensió. Com apunta Carbó en l’estudi introductori, entre l’11 de març i el 30 de maig de 1956 el poeta va donar forma a un poemari llarg i amb molta intensitat, que posa en diàleg la tensió emocional del dol amb els conceptes de casa i abric per a expressar el patiment de la veu lírica.

La crítica literària coincideix a afirmar que aquest poemari és una peça especial en la trajectòria estellesiana, ja no tan sols pel fet d’estar escrit en castellà —recordem que les composicions de l’autor de la segona meitat dels anys quaranta són en aquesta llengua—, sinó també perquè es tracta d’una obra llarga, considerada un fruit impulsiu del procés luctuós i carregada de simbologia i de referències, en la primera etapa de creació de l’autor.

En aquest sentit, la conceptualització del dolor en el poemari gira al voltant d’un camp semàntic complex, el dels llocs i els espais, que fa circular un seguit d’idees sobre la soledat i la intempèrie. Els versos de Machado que obrin aquestes línies també són la carta de presentació del poemari estellesià, que els refon en una estrofa representativa de la forma espacial amb què el poemari confegeix el dol: «pero la muerte entró en mi casa / de repente y sin más ni más / y no hay quien siembre en este surco / que ella me abrió en canal. […] / Ella era sangre de mi sangre, / era mi hija y mi ciudad. / De un manotazo han arrasado / mi hija y toda mi heredad. / Y aquí me estoy sencillamente / entre las ruinas de un solar»  (2019: 64) .

En un recorregut per les dues parts del poemari s’observa que per al poeta les imatges literàries basades en la realitat espacial resulten un mecanisme productiu per a canalitzar la incomprensió de la pèrdua. En són clau els versos del primer poema del recull: la filla era la ciutat i ara la veu lírica es troba en un terreny assolat.

Al llarg de la primera secció del poemari, el dolor per la pèrdua pren forma de solc, que apel·la al buit en la veu lírica, marcat per la desorientació del traspàs. Així doncs, en aquesta part es literaturitza la matinada com el símbol generador de soledat i com l’agent que fereix la veu de l’autor. Aquesta frontissa entre la nit i el dia resulta que és un canvi entre el carrer i la casa i, en conseqüència, el salt literari entre la vida i la mort, com reporten composicions com «La costumbre», «Aquella madrugada» o «Acabo de llegar». Aquestes composicions poetitzen reiteradament el moment just de tornar a casa a trenc d’alba en direcció al bressol, com si d’un retrobament amb l’estimada es tractara, ara, però, reformulat en la col·lisió amb la nena morta. La matinada és, doncs, el símbol i el punt d’inflexió que fa mudar de pell el concepte de casa, que ja no és el refugi on la menuda espera el pare, sinó que esdevé la residència ocupada per la mort. La idea que sura en aquesta primera meitat s’amera, doncs, de la impressió per l’impacte en què la llar abandona la condició de refugi per a esdevenir solar a causa de la mort abrupta en la matinada. Igualment, en aquest punt, la veu lírica queda despullada, també de la condició de pare: «Yo subí siempre aprisa los últimos peldaños / para ver a mi hija, para entrar en mi casa / y besar a mi hija: yo no he tenido tiempo / de acostumbrarme a eso, a ser padre»  (2019: 93) .

Amb el desplegament de la segona secció del poemari, el xoc inicial minva i augmenta la reflexió sobre la solitud i la consciència de l’absència. En aquesta etapa la imatge poètica de la casa ja no descansa en el pensament repetitiu de la matinada, sinó en l’inici de l’acceptació de la naturalesa negativa com a lloc de desolació. El poema «Me gustaría» testimonia el viratge de la condició de la casa, que deixa de ser un lloc d’esperança i vistes al futur i es converteix en un dipòsit de memòria del passat: «Esta casa, esta casa, donde yo me hice grande, / y de donde salí para casarme, a donde / vine un día con mi hija, de donde salí un día / con mi hija tendida en un ataúd […]»  (2019: 206) .

Poemes com «Nadie puede saber» o «Todo esto está muy bien» aprofundeixen en els pensaments que fan avançar cap a la fase següent de dol: l’assumpció de la solitud i l’expressió de la tristesa. La veu lírica reflexiona sobre el futur impossible com a pare, es compadeix dels seus, i canvia la percepció de la casa que, ara des de València, esdevé el lloc de l’escriptura. En conseqüència, la veu lírica transforma la percepció de la llar entre la primera meitat del llibre, en què la casa familiar de Burjassot és origen de mort, i la segona meitat del llibre, en què la veu lírica és traslladada a València i torna al pis del matrimoni orfe. En aquesta segona part, la casa és lloc de projeccions futures frustrades, com el desig d’anar a Sant Miquel de Llíria amb la menuda, i de records domèstics com aquest: «Me he sentado a escribir en esta habitación, / encima de esta mesa donde estuvo tendida / mi hija mientras el médico la miraba una noche / que se puso muy mala, antes de que nos fuéramos / al pueblo, a Burjasot»  (2019: 209) .

Així doncs, a través de les projeccions metafòriques de la pèrdua en l’espai, Estellés materialitza el que podríem anomenar representació espacial del dol amb la imatge poètica de la casa. En aquest procés assistim a l’elaboració del dol gràcies a l’escriptura primerenca del poemari i, més concretament, a la vinculació de la veu lírica amb els espais més íntims: el domicili familiar i el domicili a València. El caos afectiu, per tant, es fixa poèticament amb les metàfores domèstiques que doten de materialitat i arquitectura un fet tan invisible com és la mort, per a tancar el llibre, en última instància, com es va tancar el taüt blanc.