Ja ho diu la saviesa popular, que cal dir les coses pel seu nom. I potser ho diu perquè, sense nom, propi o comú, les coses són només això, coses. El nom dona cos a les coses: les identifica, les defineix, les singularitza, aixopluga realitats altrament inabastables i, en definitiva, les fa més accessibles al nostre cervell.
Encara i constantment, cal posar nom a certes coses. Nomcosar-les, per dir-ho emprant aquesta bonica creació verbal de Biel Mesquida. El 5 de febrer de 2020, els professors de la Universitat de València Begonya Pozo i Carles Padilla van donar a conèixer, per mitjà d’un article a la secció valenciana d’eldiario.es, un nom nou per a una cosa no precisament nova. Tal com diu el títol del seu text, es tracta de la «Criptogínia: una paraula nova per a un fenomen antic». Aquest concepte fa referència, en paraules dels mateixos autors, a «l’ocultació dels referents femenins als diferents àmbits —polític, històric, científic, tecnològic, artístic, literari, filosòfic, etc.—, i, per tant, la desaparició o menysvaloració de les aportacions de les dones a qualsevol espai de poder on es valore la visibilitat i el prestigi social —com la política, la música, el cinema, l’esport, la televisió, etc.». Sabíem el que volia dir, tan sols ens calia un nom compartit per referir-nos-hi.
Principalment, hi ha dos aspectes de la iniciativa, forma i fons, que mereixen ser destacats en aquestes ratlles i que palesen que és una troballa molt escaient. El primer té a veure amb la pura creació lingüística del mot, i el segon, amb l’oportunitat mateixa de tapar la buidor de la no-paraula.
L’encert terminològic és innegable. Pozo i Padilla, tots dos filòlegs, han defugit l’argot abstrús que sovint caracteritza l’acadèmia i han optat per un neologisme transparent, ben format, eficaç per a l’àmbit de la recerca i que, alhora, permet un ús més general, ja que les arrels gregues cryptós (‘ocult’) i gyné (‘dona’) són freqüents en altres paraules del nostre vocabulari. Una virtut afegida és que aquesta mena de mots amb l’arrel grega possibiliten una traducció fàcil a altres llengües del nostre entorn.
La idea de crear un nom per a aquest concepte és ben interessant també. Els creadors del mot, que a més són docents, la lliguen a la necessitat d’avançar cap a una societat igualitària i justa. Consideren que la situació «d’efervescència feminista» que vivim actualment és una reacció motivada en bona part per «la constatació d’un fenomen massa antic al qual ningú no ha posat nom fins ara, però que hem patit sistemàticament com a societats: la criptogínia». Pozo i Padilla saben que el llenguatge influeix en la societat d’una manera no gens innocent i saben que el feminisme és un dels moviments que més poderosament ha contribuït i contribueix al canvi social, perquè qüestiona l’opressió atàvica de la meitat de la humanitat. És a dir, la presa de consciència sobre la invisibilització de la dona i el feminisme són dues realitats clarament imbricades.
El bateig nominal d’aquest fenomen, necessari perquè se l’estudie i se’n parle més i més, arriba en un moment ben oportú. La criptogínia és un parany ideat pels guionistes barbuts de la Història. Per sort, hi ha qui sempre ha sospitat d’aquest guió i, gràcies a això, aquesta sospita, en l’actualitat, és compartida massivament. Estem més a prop que mai de reescriure el guió amb veus diverses i plurals. En aquest camí, tot i que no és nou, el treball arqueològic per rescatar l’acció i la paraula pública de la dona, condemnada secularment al silenci, a la discreció o a la usurpació, esdevé inajornable. Ara bé, tampoc no ens enredrarem amb la candidesa. Aprofundir en la criptogínia i en com ha estat bastida és una operació de memòria històrica, independent de la reivindicació posterior que se’n puga fer, d’aquella o d’aquella altra veu. Són coses ben diferents. Fer memòria històrica és, senzillament, un exercici de justícia.
Toca a les institucions normatives —en el nostre cas, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)— examinar lexicogràficament la formació de la paraula i proposar-ne la incorporació als diccionaris normatius respectius. Normalment, aquestes institucions accepten els neologismes una vegada han passat la prova d’ús. Per tant, caldrà usar-la als llibres, a les conferències, als debats i a les converses perquè puga veure’s avalada normativament. I tant de bo que prompte, quan la usem, ho fem solament acompanyant-la de verbs en passat. I tant de bo que els diccionaris la puguen recollir algun dia amb la marca d’obsolet. Voldrà dir que viurem un present en què ser dona o home deixarà de condicionar, ací i arreu, el nostre desenvolupament com a persones. Aquest seria un bon guió o, almenys, un guió just.