Autoria: Anna Moner
Títol: La por de la bèstia
Editorial: Amsterdam Llibres, Barcelona, 2023
Pàgines: 253

L’ambientació de la novel·la no enganya des del primer paràgraf: un ambient fosc, ambigu, morbós, lleugerament enganxós, on la incertesa i el misteri són la línia inicial que no farà sinó confirmar-se al llarg de l’obra.

Ara és quan, inevitablement, cal fer referència a les diferents vessants d’Anna Moner, com a llicenciada en Història de l’Art i artista plàstica (en col·laboració amb Sebastià Carratalà, amb qui també ha fet la il·lustració de la portada) perquè la narració és molt culturalista, tant en l’art plàstic (un assassí que imita quadres del Renaixement de manera molt detallista) com en el musical (Bach omnipresent, en especial Les variacions Goldberg) com en el literari (amb un apetit voraç i divers: Maupassant, Blake, Hoffman, Emily Brönte, Ovidi, Shakespeare…, entre d’altres) on destaca, al centre de tots, Edgar Allan Poe, de qui se citen, ara i adés, poemes al llarg de l’obra i de qui se’n fa un ús simbòlic alhora que retòric.

Perquè la retòrica és la manera com l’autora s’enfronta a l’horror: primera dècada del segle XX, un assassí en sèrie de dones joves, pertorbat. I una possible víctima, jove i solitària, que viu sola en una casa gran i sense manteniment. Com enfrontar-se a un assassí que menja carn humana (fins i tot la pròpia, si no en té d’altra) i està obsedit pel sabor de les llàgrimes que fan les víctimes en morir. Com enfrontar-se a una xica jove que viu enclaustrada i que per confident (amb qui conversa) té una nina de ceràmica d’un metre d’alçada, aproximadament.

Així, l’autora s’adapta a l’horror tot afegint capes de vernís cultural i de retòrica. En situar l’obra a la primera dècada del segle XX, s’adequa molt bé als autors que hi apareixen, encara que la retòrica intensa, parnassiana i subjectiva alhora, que presta als personatges centrals de la seua obra fa que totes les veus es confonguen en una de sola. I això provoca que les veus de tots els personatges acaben per assemblar-se en excés. Tanmateix, també li aprofita com a armadura per a parlar de malalties mentals, de sàdics, de les drogues, dels opiacis, de l’èter (molt emprat al llarg de tota la novel·la, com a símbol d’aquell voler-se allunyar del propi cos), de la morfina, del cloral…, Per no entrar en les perversions sexuals, com masturbar-se (en masculí) amb una mà momificada o (en femení) tot posant-se èter al clítoris. I això només a tall d’exemple.

Val a dir que hi ha un intens treball de documentació i ambientació que adapta a l’època no només el context sinó també la literatura mateixa, l’escriptura, que es podria correspondre perfectament amb algun dels corrents literaris de l’època a les nostres terres o a Anglaterra mateixa; que l’autora s’esforça a explicar els llocs on s’emmiralla la narrativa, el context…, Tant, que no dubta a allargar les escenes amb descripcions lentes i detallades, no aptes per a lectors impacients o delicats, però que enriqueixen el context amb una atmosfera decadent alhora que intensa. Així que a l’autora li agrada allargar els moments, jugar amb els lectors, pertorbar-los, incitar-los, confondre’ls, tensar-los i destensar-los en un joc interessant de víctima i botxí.

L’únic però el podríem posar en la trajectòria de l’autora: qui ja ha llegit les seues novel·les anteriors sentirà una sensació de déjà vu en la lectura. Les seues obres com La mirada de vidre (situada al 1904, amb la morfina com un dels temes centrals) o El retorn de l’hongarès (al voltant del 1897 i el present) responen, si fa no fa, al mateix esquema. Així que tota l’exuberància, el treball d’època, el detallisme, no li vindran de nou. Ni això ni les referències a Maupassant, Poe, Jack l’Esbudellador però també a Patrick Süskind i el seu El perfum, per exemple.

Així que altament recomanable per a persones que estimen la retòrica i envescar-se en la història amb aquest sentiment d’atracció i repugnància. I millor si abans no han llegit l’autora. Perquè, ai, lector, només la por et salvarà.