Quanta vida cap, en una literatura? I en un llibre? O també a l’inrevés: quanta literatura cap a la vida? Involuntàriament, hom ha de vorejar aquestes preguntes quan escriu un diari. I més si és un diari poètic, on la condensació necessària força oblits i perspectives.
Així que d’això va, aquest Diari de laboratori d’Òscar Palazón. O aquests són els eixos sobre els quals es recolza: perspectives (i què és la literatura, sinó tantes maneres de mirar la vida?) i oblits (escrivim per a recordar, per a evitar l’oblit, per a pensar-hi).
Fet i fet, el tema de la memòria és un tema recorrent des del primer poema: «[…] Què difícil amputar el record que es gangrena i continuar corrent pel bosc de falgueres amb la memòria coixa».
I és un dels temes recurrents, que batega per sota i reapareix una i una altra vegada, fins i tot amb ferotgia, de vegades: «Avui he confirmat que no som d’on hem fet el batxillerat ni d’on hem anat a petar ni d’on ens agradaria viure. En realitat pertanyem a paisatges que ens eviten. I és que la memòria és una anguila. Sap a llot i gasoil. Però, alhora, la seva anatomia pot arribar a ser feroç. […]».
L’altre eix, la literatura, funciona com a motor de la majoria de textos però no es fa monòton perquè l’enfoca des de punts de vista molt diversos: de l’escriptor, del lector, del traductor, d’aquell qui s’ha presentat a un premi literari que no ha guanyat i troba el seu personatge en una altra novel·la, de les lectures que aprofiten per a enfrontar-se a la vida, la interacció fascinant entre la literatura i la vida, sense saber, de vegades, quina és abans que l’altra,… Així, com a exemple: «Quan la llum es torna rara i distorsiona el paisatge de sempre, i el transforma en un de nou. Heus aquí el miracle: arribar a ser inèdit. Vet aquí la meta: el far abans de la pluja com a decorat de l’abisme».
I, evidentment, els eixos s’han de creuar: «Penso en totes les coses que m’he descuidat de dir, això és, faig un inventari d’històries apendiculars, de records atrapats en ambre, de punts de llibre accidentals o forçosos: oblidats, planxats i premsats entre dues pàgines de la memòria per sempre més».
És, potser, per aquesta mescla de vida i literatura i el pànic a oblidar les coses importants que aquest dietari poètic pren volada i mira a la cara tant llums com ombres. Hom té la sensació que la vida que batega al darrere dels poemes es fa literatura mentre la literatura es fa vida com en un quadre d’Escher.
Després venen les anècdotes formals que li confereixen format unitat. Pensat com a diari (el llibre comença amb una definició de diari de laboratori que explica «[…] Aquest diari té dues finalitats principals: […] tenir per escrit els procediments experimentals i els resultats obtinguts i, en segon lloc, que pugui llegir-lo i reproduir-lo una altra persona […]», ens trobem amb unes entrades en prosa (o poesia no retallada o com vulgueu anomenar-ho) sense dates ni títols i amb una relació amb la realitat que de vegades és molt abstracta o casual («Avui he constatat…»), però d’altres és força concreta: «Jan Ullrich surt de la carretera tot baixant un port de muntanya…». Encara que tant les anècdotes concretes com més abstractes són imatges, majoritàriament metàfores, llançades com espurnes inicials a partir de les quals creix el poema.
Així, trobem, sota l’excusa de les espurnes inicials, que el mateix autor avisa que no són innocents («Qui avisa sí és traïdor: totes les metàfores d’aquest diari són deliberades») tot el desplegament d’una manera de veure el món, de viure’l, que ens interpel·la a partir de tot un seguit de detalls que es lliguen a d’altres en un conjunt de reflexions que van i tornen al ritme de la vida.
I el poemari acaba amb un «Benvingut a la incertesa dels mapes muts», que pot anar dirigit tant al lector com a l’autor. Després, segueixen quatre pàgines en blanc, només amb les línies per a no fer torta la cal·ligrafia, que són una (auto)incitació i un avís: mentre hi ha vida, hi ha literatura.