Autoria: Antoni Marí i Francesc Parcerisas
Títol: Ombra i llum. Variacions sobre un tema romàntic (1977-1978).
Pròleg d’August Rafanell i epílegs dels autors
Editorial: Quaderns Crema,
Barcelona, 2019
Pàgines: 64

L’any 1932, l’escriptora Carmen Conde va escriure a la poeta María Cegarra una carta en la qual li deia: «Voy a seguir hoy con gran entusiasmo. Ha llovido tanto que vuelve a lavárseme el corazón y me encuentro renovada. Haremos una gran cosa, si tú quieres ser sincera cuando escribas». Aquest document és el testimoni del naixement de la seua obra conjunta Mineros (2018). Quasi dues centúries abans, el 1798, els poetes romàntics anglesos William Wordsworth i Samuel Taylor Coleridge van publicar Lyrical Ballads with a few other poems. De tornada al segle xx, Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares van escriure junts diferents llibres amb pseudònim i, a més a més, dues antologies amb Silvina Ocampo. Més actual es l’exemple de les novel·les de les escriptores Rosa Ribes i Sabine Hofmann, concentrades al llibre Trilogía de los años oscuros (2017). I en aquesta rara avis de la literatura universal com és l’escriptura a quatre mans (o sis en el cas de Borges, Bioy i Ocampo) trobem el poemari Ombra i llum. Variacions sobre un tema romàntic (1977-1978) d’Antoni Marí i Francesc Parcerisas, que torna a l’actualitat a finals de 2019 gràcies a la reedició de l’editorial barcelonina Quaderns de Crema.

L’origen d’aquestes obres d’autoria múltiple pot trobar-se en dues raons principals: per l’amistat que uneix dues persones en una profunda comprensió mútua i per la necessitat de superar els límits dels corrents literaris de la seua època. Aquesta Ombra i llum de Marí i Parcerisas reuneix ambdós motius. Al juny de 1977, uns mesos abans de la primera publicació d’aquest poemari el 1978 al número 13 de la revista de llengua y literatura Els Marges, Antoni Marí s’havia instal·lat a Eivissa, prop d’on vivia Francesc Parcerisas. En una de les seues trobades, Marí va donar-li un dels seus darrers poemes i, temps després, aquest va tornar-li el text amb les seues correccions. Aquest fet va tornar a repetir-se i d’aquest intercanvi va nàixer aquest poemari; com escriu Parcerisas en un dels epílegs que cada autor a escrit per aquest llibre: «Vam tenir la sort de poder teixir aquell poema a quatre mans, i la fortuna que l’experiència ens fos útil i perdurable. És un dels carreus més forts d’una amistat que ja fa més de quaranta anys que dura».

A més de l’amistat, Marí i Parcerisas van escriure aquest llibre com un acte de llibertat creativa que els allunyarà del cànon predominant a la poesia catalana d’aquell moment. Un joc pel qual tornen a les fonts clàssiques i romàntiques, com podem comprovar als seus poemes en diàleg intertextual amb l’obra de Hölderlin, Dante, Goethe, Richard Wagner, Nietzsche, Josep Carner, Thomas de Quincey o amb una carta de Màrius Torres a Joan Sales al poema «III»: «Aquesta és l’escletxa on el sol / indica la certesa més cruel: / turment i recança de la vida, / del goig on s’enfullen amor i sentiment. / Je songe parfois à un certain poème / sur une corde de luth». És August Rafanell al pròleg que acompanya els poemes d’Ombra i llum qui destaca la raresa d’aquesta obra, però assenyala que es tracta d’una raresa bella, que busca el «rebuig de la tradició aixecada sobre l’altar de la Causa (la que sigui) i alhora l’afirmació d’un romanticisme més profund que el vulgar i corrent. D’un romanticisme, després de tot, universal».

No pot sorprendre’ns que, com manifesta Antoni Marí al seu epíleg, la llavor d’aquest poemari es trobe al petit poema titulat «Meitat de la vida» de Hölderlin, precisament, el final del poema «I»: «Ai de mi, ¿d’on trauré / quan sigui hivern les flors, i d’on / l’esclat del sol / i l’ombra de la terra?». Com si fora una resposta massa fàcil, pareix que els autors han volgut respondre des del principi amb el vers del poeta T. S. Eliot que obri aquest llibre: «And go south in the winter». Per tant, des de aquesta primera composició, l’ombra i la llum són el dos motius principals que obrin, vertebren i tanquen aquest llibre, fins a trobar un espai a l’últim poema on la veu poètica esclata en una pregunta que té moltes i cap resposta: «¿On és, on és aquell tremolor de l’harmonia?».