Hi ha moments vitals que predisposen a una determinada visió del món i a prendre partit per unes actituds concretes. No cal dir que la joventut, aquesta fase que s’insereix entre l’adolescència i l’edat adulta, aquest despertar a l’existència plena de vigor i d’ànsia, aquest temps per a la descoberta i la presa de decisions, convoca d’arrel tota la potència de l’ànima i la força de l’esperit. Quan el poeta Miquel Costa i Llobera esperonejava els joves amb aquella consigna del «Siau qui sou», no feia altra cosa que enviar un missatge d’ànim, un clam coratjós per tal d’aconseguir noves fites decidint, passa rere passa, el seu propi camí a seguir. I és en aquesta visió personal d’una mirada al món plena d’interrogants però també de dubtes resolts a través de l’experiència o bé per mitjà d’una personalitat ja prou ferma i consolidada, on s’insereix la mirada d’Aina Garcia Carbó, jove poeta valenciana que l’any passat va publicar aquest poemari, El cor heretge (Bromera, 2019), obra guardonada amb el Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia. Ja de bon començament podem veure un clar propòsit de lluita, de resistència, de no restar en l’aquiescència d’un silenci còmplice: «M’impute / per lluitar la vida al cor de la síl·laba / que em dibuixa la pell i brota a les axil·les, / per incendiar el murmuri i produir soroll, / per lliurar la fera i alleujar ferides». Evidentment, el jo poètic aposta per les armes de la paraula i la denúncia, aquest donar llum a la veritat que destil·len els fets i les circumstàncies. En l’avançar dels versos, gairebé sempre de llarg recorregut i tendència reiterativa, també resulta evident que la poeta opta per retre memòria i homenatge a aquells que ja han partit: «Escric pels qui he perdut / en aquest mar interior / que encara vessa i no cicatritza, / per totes les respostes que mai no sabré, / per rebel·lió, per causa, per bastida». Tal vegada en aquest darrer vers s’explicita de forma clara i concisa la motivació de la poeta, aquest eix central basat en la mirada pròpia, en una identitat assumida com a llei de vida inqüestionable, que no es pot posar en dubte i s’ha d’assumir costi el que costi. Qui no assumeix al cent per cent uns trets identitaris clars pot tenir el problema d’haver de romandre seguit seguit en el dubte i la incertesa constants. En qualsevol cas, la vida sempre procura situacions límit, moments desagradables que ens fan ser encara més presents, més coratjosos, per fer front als flagells i les espines, com podem llegir al poema titulat «Ira»: «M’ha tragat la pell i m’he tapat, / m’he aclucat a dins, profusament, / tancant l’ànima entre les cames / i he respirat al revés i m’he cegat / i m’han reduït i m’han llançat / a la cova i a la fosca. / Però no han sabut / que l’obscur s’amaga humit / i que allà sota / la vida s’engendra, pren força i reviscola». A través de les cites que Aina Garcia Carbó va inserint en les diferents parts del llibre, s’hi endevina l’acceptació d’un llegat adquirit dels altres, una part de la seua pròpia vida acceptada i recepcionada en relació amb la gent de l’entorn immediat i també, és clar, elegida a partir de les preferències personals, la qual cosa s’evidencia en llegir el poema «Enveja», on la poeta ens parla d’aquests Referents i referències que, d’una o altra manera, modulen i modelen la pròpia essència. Entre el clam rebel i lluitador, l’acceptació de la fragilitat existencial, l’aposta pel mot com a eina vàlida i valuosa de resistència, basculen aquests poemes d’Aina Garcia Carbó, una poètica que ha d’anar fent camí, tal vegada apostant més per la contenció i la síntesi a l’hora de crear un artefacte líric més precís i contundent. Hi ha les eines i la voluntat, un compromís valent per encarar nous reptes i no renunciar ni als límits ni a allò que és desconegut, un territori vital encara per absorbir i apamar. En aquest sentit, segurament els fruits seran cada cop més profitosos, més enquistats de polpa i sabor.