A Nosaltres, qui, aquest llibre amb un títol que tant pot sonar com una pregunta com una afirmació plena de potències, Mireia Calafell desborda el seu propi discurs i explora noves vies que li són, alhora, ben orgàniques. Decidida a superar la lectura de la seva obra exclusivament en clau corpòria -no debades, una de les principals línies expressives de la lírica catalana actual li deu el nom, Poètiques del cos, i la reconeix com a veu pionera-, a Nosaltres, qui (LaBreu, 2020, Premi Mallora de poesia) Calafell reflexiona sobre la col·lectivitat -aquest Nosaltres del títol- a partir d’una noció candent en el pensament occidental d’avui: la de la vulnerabilitat, la de la interdependència entre les persones. Una idea tractada per pensadores com Judith Butler, autora de Bodies That Matter (1993), Fina Birulés, Marta Segarra o Joan-Carles Mèlich, a la seva Ética de la compasión (2010).
Provinent del terme llatí vulnus, que vol dir ‘ferida’, l’aproximació política a la vulnerabilitat que proposen aquestes veus és la de l’assumpció de la seua pròpia capacitat de ser ferits, de ser travessats, de ser impactats per les vivències d’altri. No és que ara Butler et al. hagin inventat la sopa d’all: ja a l’any 1933, en la seva conferència «Juego y teoría del duende», Federico García Lorca citava uns versos de Sant Joan de la Creu per dir, precisament, que la poesia era escriure «ciervo vulnerado». Aquell xoc entre conceptes distants que, un cop s’apleguen, no es poden dissociar mai més.
A Nosaltres, qui Calafell ens parla també d’un animal vulnerat: la gasela víctima d’un atropellament en què el lector sempre s’havia emmirallat i que, de sobte, aquest divisa a la finestra anterior del cotxe quan és ell mateix qui té les mans al volant. Aquest capgirament ètic permet a la poeta de desplegar tot un seguit de qüestions vinculades a la vulnerabilitat -i, per tant, a la col·lectivitat-, com per exemple la crisi de la recepció de persones refugiades, la violència masclista i altres violències sistèmiques, simbòliques o no, i la necessitat de teixir aliances entre persones. «Urgeix saber qui som, qui posa clor a la piscina i qui és dins l’aigua».
A la primera part de Nosaltres, qui, la poeta traça un recorregut «Vertical», diacrònic. Estableix un diàleg amb certes mitologies del passat: és aquí on apareixen lectures poblades d’una transgressió sibil·lina de personatges com Narcís -«No va besar-se els llavis / sinó l’ocell que en aquell instant exacte / sobrevolava la font de pedra blanca / o el núvol que, de sobte, era a tocar.» -, Dafne, Atles, Hiperíon o la mateixa Europa. Des de la consciència del seu propi privilegi de qui-té-la-veu -«Quin privilegi més cruel, / a aquest costat del món, / l’al·legoria.» -, Calafell exposa el lector a alguns dels drames d’avui, com per exemple el del Mare Mortum: «Sé que ens observen / els peixos dins de l’aigua. / N’hi ha un que plora». Uns versos que recorden els que clouen el darrer llibre d’Antònia Vicens, Tots els cavalls, per la seva terribilità: «nins morts amb ocells als ulls / que les marees escampen arreu / dels meus somnis».
La segona part del llibre, «Horitzontal», és l’abraçada sincrònica i més pragmàtica, segons com, vers la noció de vulnerabilitat. Si a «Vertical» trobàvem el mite, aquí és la humanitat, amb cares marcades, qui protagonitza el vers. Els pars, els iguals, amb totes les cursives possibles. Formes imaginades de conjugar el plural, ja sigui des de la revolució que pot ser donar resposta -«Hi ha revolucions que són monosil·làbiques»- o bé des de l’assumpció de deixar enrere certes traces de la seua pròpia veu: «És senzill -molt més del que pensaves- / allunyar-se del cos, lentament desatendre’l. / […] També això succeeix amb els meus versos».
Hi ha guarets que, més enllà de desaprofitar la terra, n’enriqueixen el cultiu que ve. Nosaltres, qui n’és el resultat, i és també un nou triomf de Calafell: aquesta veu nova que s’empelta a la que ja era i que arrela, que ramifica. Que fereix.