Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) és autora de diversos llibres de poesia: Implosions (LaBreu Edicions, 2008), L’ésser solar (Lleonard Muntanter Editor, 2013), Símbol 47 (LaBreu Edicions, 2015), Molsa (AdiA Edicions, 2016), El tubercle (Editorial 3i4, 2016), Altres semideus (LaBreu Edicions, 2019), Ameba (Llibres del Segle, 2020) i Les ocultacions, mereixedor del Premi Miquel de Palol 2022. Amb aquest nou poemari, l’autora va merèixer el Premi Miquel de Palol 2022, organitzat per la Fundació Prudenci Bertrana, de Girona. El llibre està compost per quaranta-vuit poemes, amb un pòrtic d’Antònia Vicens i un epíleg de Dolors Miquel.
L’autora s’endinsa per territoris amagats per extreure’n la paraula poètica. Llocs amagats i territoris familiars, com bé indica a la dedicatòria i, entre d’altres, als poemes inicials «La llavor I» i «La llavor II». Així mateix hi ha la presència d’un ésser gestat que no va arribar al món amb vida.
Als últims versos del primer poema l’autora ja mostra el pretext del seu treball:
Il·lumina’m
allò que no veuré mai.
Es tracta d’una poesia llançada amb destresa, com una sageta que fa un recorregut directe i precís fins arribar al centre mateix de la idea per plantejar i dir els misteris que el món amaga. Hi ha lloc per a històries concretes, per al record i el que les vides dels altres ens aporten i ens mostren, sempre amb una ombra que mai no acabem de conèixer del tot. Persones que li han marcat el recorregut, per properes, per diverses, per portadores d’alguna llavor oculta. Com la fotògrafa, de qui ben poques imatges van arribar a veure la llum:
Ella ho sabia
hi ha certes coses
que s’han d’amagar;
les altres també.
Hi ha un espai destacat per a la reflexió a l’entorn del fet d’escriure, de la força de la poesia, del perquè s’escriu poesia, el que l’escriptura desvetlla.
Escriure per deixar dit
que vaig intentar fracassar
i tanmateix,
no ho vaig aconseguir
i ningú no em va creure
però tu ho has llegit,
un dia qualsevol
i durant unes mil·lèsimes de segon/
‒aquestes‒ ha estat veritat.
Fins i tot s’hi reconeix la relació amb el fet poètic abans de néixer:
Escric des d’abans de ser.
Els òrgans es coïen lentament
al forn de la cova mística
i sense cos,
i sense cap,
i sense mans,
ja escrivia aquest poema
que ara us transcric.
Es tracta d’una poesia directa, despullada, incisiva; paraules escrites per ser dites amb impuls, amb destresa, amb rigor. Al poema «L’òliba», continuant amb el fet d’escriure, llegim:
És evident que una persona
que escriu sempre és un ocell.
O coneixes
alguna persona
que escrigui i que,
al mateix temps,
no voli?
Així mateix a L’extracció:
[…] Perquè no s’escriu res de nou.
Tot s’extreu
de la mina.
Existir és excavar.
A «La nebulosa» llegim:
Tinc un animal preferit
que es gira quan el crido
pel seu nom: Poesia.
A «Les ocultacions» també hi ha el rastre de la mort com una presència que existeix mentre la vida es descabdella. Són els enigmes, els senyals d’allò que és indesxifrable, que ens alimenta, que és guia i motiu de reflexió i de creació. Hi percebo una certa relació amb les restes de l’orfisme, passats els anys i amb una estètica renovada, ja que estem davant d’una poesia que és un instrument per al coneixement, tant del que representa vida com del que representa mort, i on es reflexiona sobre l’acte de la creació poètica.
El poema llarg titulat «La designació» és gairebé una escena fabulada. Hi ha un diàleg, la presència de la mort i el desig de més vida encara. Així mateix, la mort ronda al poema «La declaració», on els avantpassats es fan presents .
Finalment, a «La nitidesa», Anna Gual presenta l’ésser que no va arribar a néixer i afegeix:
però les ocultacions que em mostrares
esdevingueren més nítides que mai.