El nou llibre de Núria Mirabet (1966) va més enllà del recull de poemes per desplegar tota una narració amb misteri i gir final inclòs. Qui és la dona de l’abric de quadres? És només un personatge o en són molts? L’estil és lliure i elaborat, majoritàriament en la segona persona del singular, formalment proper a l’epistolari en alguns moments, ple d’excursos i reflexions de la veu poètica que es plasmen amb tot un seguit de parèntesis i claudàtors i una escriptura que s’escampa per tota la pàgina. El títol ja ens remet al paisatge urbà, el teló de fons d’una acció en moviment, construït de manera tangible i plàstica mitjançant l’exaltació dels sentits, sobretot l’olfacte i el tacte. Com quan un personatge agafa l’autobús que «et porta a remenar llençols suaus / i bruts ‒(esperma i/o sang)‒ d’un llit» i el metro «que feia olor de possibles i ara de suor infecunda» (16). Mirabet fa el contrast més evident entre l’asfalt, els bidons i les cues amb unes expressions de la natura que aporten una violència diferent, la de la sal, les roques i els camps. I, fins i tot, hi ha un tercer escenari virtual més enllà d’«el punt de fuga d’una pantalla plana» on la/les protagonistes busquen «el consol del tecleig d’emocions» (14). El segon element del títol ens tramet a la costura, que tant pot ser alienant «descosida de la pàtria per guerra, fam, per polítics que et censuren el que ets» (20); constructiva, mitjançant els fils que compartim amb els altres o que basteixen la pròpia identitat ‒«filigranes de ser que s’entrecusen en dissenys que em defineixen» (34) ‒; o protectora: «una armadura de nusos de silencis d’estrassa» (24). Un imaginari que la connecta amb poetes com Felícia Fuster, de qui també en veiem traces en el tractament de les mans i la pell o els carrers.
El cos (bíblic) ‒«la paraula que és costella i que és argila» (34)‒ es revela com un menjar, com a mercaderia, un sexe d’humitats, saliva i suor. Les trobades sexuals són descrites amb una barreja entre l’abjecció i la passió, però també amb conseqüències imprevistes: «tu només sabies que el teu cos servia per donar vida / […] d’un cognom que es perd» (54). Les nits són clandestines i compartides amb l’alcohol, les drogues i la sang. L’autora no escatima en adjectius per parlar de les ferides o els estrips, tot estirant encara el fil de la costura, uns forats oberts que supuren, s’infecten i parlen enmig d’un lèxic molt corporal. La reflexió sobre el nosaltres i la relació que bastim amb els altres és present des dels epígrafs inicials amb cites d’Edgar Allan Poe i de Plotí («I nosaltres, què som en el fons?»). Més enllà, explora la identitat i els vincles entre dones, les estranyes que es parlen amb els ulls o les de la mateixa família. Les mirades són uns dels motors primordials de l’obra i l’eix de la construcció del plural, sobretot aquelles efímeres: «i s’entrecreua la mirada / (ella prova de cloure els ulls / un instant imperceptible) / amb la dona que té l’asfalt per llit» (10). Els ulls incorporen tot allò que veuen i també del que es volen escapar i l’esguard és sovint temorós i fugisser, «potser de reüll» (13), s’escapa del que té al davant, sobretot quan la protagonista es mira a ella mateixa. Quina imatge et torna el mirall?: «qui et mira per tu / inestable / íntima / matèrica» (36). És violenta, vulnerable, nua, tamisada per unes capes translúcides, pel baf de l’aigua, mai sencera, sinó fragmentada i en construcció. I també és tacte que explora i es palpa les estries i esquerdes com corriols, llengua (i llengües) que busca, desig que sorgeix de nou, o fins i tot la creació d’una altra vida. Un ull que, malgrat ser el propi, actua igualment com un observador estranger, com el que es fixa en la dona que dorm al carrer i li construeix una història. Observar també pot ser violent.
Hi ha una dona amb un abric de quadres, o n’hi ha moltes formant les baules que conformen «un rosari heretat» (43). Sense desvelar el final, l’autora de Lianes o les rates que imiten l’Esther Williams, ens regala amb l’epíleg una mirada optimista al futur des de les herències cosida amb l’agulla de totes les que ens han precedit «d’una en una / fins a incloure’ns a totes» (87). L’autora ha construït, així, un relat rodó, immers en la tradició i ple de força.