Fa segles que el nacionalisme castellanoespanyol té un objectiu prioritari a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears: fer que el castellà hi sigui cada vegada més present i hi sigui percebut com un element identitari cada vegada més sedimentat, propi i natural. Es tracta de substituir la llengua pròpia històrica (el català) de cada un d’aquests territoris. Res que no se sàpiga, res que no passi des de fa més de tres segles, res que no sigui segur que continuarà passant en el futur perquè l’Espanya castellana és així d’invasiva, depredadora i poc respectuosa amb la diversitat. En aquest sentit, tot el que sigui donar joc al castellà, en l’àmbit que sigui, contribueix a naturalitzar-lo. Aplicat al sistema literari, això vol dir que cada escriptor català que també escriu en castellà és una petita derrota per a la llengua, una cessió de terreny, pals a les rodes de la plena normalització del català. La llista d’escriptors catalans del segle XX que han escrit part de la seva obra en castellà —sobretot periodisme— és molt llarga, i inclou des de Joan Maragall fins a Quim Monzó, passant per Josep Pla i Baltasar Porcel. És clar, la història ha estat la que ha estat… Jo també escric un article setmanal en castellà. Per què? Perquè bé que m’he de guanyar la vida. Això ho desproblematitza? No, però en part ho explica. L’article que ara faig en castellà abans el feia, en una altra capçalera, en català, però em pagaven menys de la meitat per peça i a més tenien acumulat amb mi un deute important. Podria haver dit que no, quan em van fer la proposta, però això hauria significat treballar pitjor, és a dir, escriure més malament, i jo l’únic que vull és generar-me unes condicions de vida i de feina que em permetin escriure tant i tan bé com pugui. Ara: les contradiccions hi són, i el malestar ideològic, i la sensació incòmoda de no ser coherent en un tema per a mi crucial. En aquest sentit, crec que se’m pot criticar —a mi i als altres escriptors que professem una certa ideologia lingüística i després escrivim de tant en tant en castellà—, però que la crítica ha de tenir en compte un factor: si el canvi de llengua em provoca una deformació ideològica. Si és que no, la crítica per força ha de ser més atenuada. I una última cosa: tu pots criticar un escriptor català per escriure en castellà i retreure-li que sigui incoherent, però només si tu ets coherent, és a dir, si ets subscriptor de premsa en català i si compres llibres en català habitualment. Si no ho fas, tens legitimitat zero. Els puristes són els que han de ser més purs. Si no ho són, són els més bruts.