Si pogués convertir la ficció en realitat i tornar als anys quaranta, citaria Giovanni Drogo i Wesley Jackson al mateix lloc i els presentaria: Giovanni, Wesley; Wesley, Giovanni. En Giovanni es posaria nerviós amb l’excés d’entusiasme d’en Wesley i voldria tornar-se’n de seguida a la fortalesa Bastiani. En Wesley segur que trobaria certa bellesa en l’existencialisme d’en Giovanni, i amb una mica de sort ploraria per ell i per algunes coses més. El protagonista d’El desert dels tàrtars (1940) de Dino Buzzati i el de Les aventures d’en Wesley Jackson (1946) de William Saroyan són dos professionals de l’exèrcit que, per raons diverses, s’embarquen en aventures bèl·liques antièpiques i antiheroiques. Són llibres de guerra amarats d’avorriment, d’espera, de descripcions, d’un ho-tenim-a-tocar que no s’acaba de tocar. Les dues novel·les capturen el temps mort d’abans de lluitar o de trobar-se amb l’enemic, però no hi passa gaire res. Com a mínim gaire res més del que passa mentre la vida passa. Amb aquestes dues novel·lasses tant Buzzati com Saroyan s’acostaven des d’angles diferents a un tema literari que em fascina: l’espera.
Estar pendent que passi alguna cosa o tenir-hi una certa esperança: això és l’espera. M’interessa perquè acara la imaginació i la realitat i perquè sovint tinc la sensació que esperem moltes coses: esperem la catàstrofe definitiva del canvi climàtic, esperem que s’acabi l’energia, que s’acabi Twitter i, sobretot, esperem que la vida sigui un batibull desordenat, llampant, caòtic, on sempre ens sentim vius i desperts i on totes les promeses es compleixin. Flota en l’aire la imminència d’una catàstrofe o d’un miracle, com si la vida ‒per bé o per mal‒ estigués a punt d’activar-se. Els qui gaudim d’una vida interior fèrtil podem passar bona part de l’existència esperant cataclismes i prodigis que mai passen, perquè la vida és gradual, sempre ve tota apilada i no avisa amb pancartes clares. Com diu la cançó de vàlius, passa que no ens passa mai res, i el que passa és la vida que passa fins que passa el que passa.
Aquests dies he encavalcat la novel·la antibèl·lica Les aventures d’en Wesley Jackson amb el clàssic italià El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati, que no cal dir que narra el pas de Giovanni Drogo per la fortalesa Bastiani, una fortalesa deixada de la mà de Déu on fa anys i anys que s’espera un atac dels tàrtars. Però els tàrtars mai no ataquen. Els soldats que hi viuen obeeixen els protocols de l’exèrcit al peu de la lletra, fan guàrdies i canvis de guàrdia, però mai hi passa absolutament res. N’hi ha, però, que s’enganxen a la promesa dels tàrtars, a la possibilitat d’un atac imminent, de tocar la glòria, de convertir-se en herois. En Giovanni Drogo prefereix la promesa de l’èpica a la fortalesa Bastiani a la realitat d’una vida satisfactòria però normal a la ciutat. Ho escriu Buzzati i ho traduïen Rosa M. Pujol i M. Mercè Senabre a l’edició del 1985 d’Empúries: «Del desert del nord havia d’arribar la sort de tots, l’aventura, l’hora miraculosa que, almenys una vegada, toca a cadascú. Per aquesta remota possibilitat que semblava que esdevenia cada vegada més incerta a mesura que el temps avançava, homes madurs consumien allà dalt la millor època de la seva vida».
Això és el que interessa a Buzzati: el xoc entre l’èpica de la imaginació i dels ideals i la normalitat de la vida quotidiana. La novel·la té molt d’antiheroic pel simple fet que l’heroïcitat mai arriba i, quan ho fa, és amb una forma inesperada. Aquest tret el comparteix amb Les aventures d’en Wesley Jackson, de William Saroyan, que narra la vida d’un soldat estatunidenc que ha estat cridat a files i que espera que l’enviïn a lluitar a Europa. Tanmateix, en Wesley Jackson odia la guerra i l’heroïcitat, tot li sembla un circ enorme i l’únic que espera és tornar a casa i tenir un fill: «La idea de la covardia física espanta la majoria de soldats, però a mi no m’espanta. Començaria a espantar-me de debò si m’adonés que no estic disposat o que no soc capaç d’entendre molt clarament que en determinades circumstàncies, i per alguns motius concrets, estic disposat a no estar disposat a morir».
En aquest sentit, si pogués convertir la ficció en realitat i tornar als anys quaranta i presentar-los, Giovanni Drogo i Wesley Jackson no s’entendrien: el primer cobeja la medalla de l’heroi i el segon només espera tornar a casa.
Però tant en Giovanni com en Wesley es troben en un impàs en què esperen un futur resplendent, o diferent, o simplement que passi alguna cosa, i en aquest sentit no cal que ens cridin a files per simpatitzar-hi. Evidentment l’espera com a acte passiu fa venir ganes de cremar contenidors, de dir: espavila’t. Però l’espera també em sembla una condició constituent de la vida humana ‒com a mínim de la meva i de part de la literatura occidental. Penèlope espera que Ulisses torni d’una vegada, els personatges del Decameró esperen que l’epidèmia s’acabi, Vladimir i Estragó esperen Godot: tot és distreure’ns mentre posem esperances en què passi alguna cosa majestuosa. Flota en l’aire, durant les millors estones, una creença molt ferma en les possibilitats de la vida plena. Si pogués convertir la ficció en realitat i capgirar una mica més l’espai-temps, en Giovanni Drogo i en Wesley Jackson es coneixerien i acabarien tremendament ebris, de nit, cantant «A la vida» de l’Ovidi Montllor a ple pulmó: «Encara espere tant de tu / que esperant mor amb tu»…