Estic assegut a la cadira d’una habitació a la vora de la fi del País Valencià. Les feines es compliquen i ara estaré ací fins que no torne l’estiu.
Els meus pensaments normalment són per a la poesia. Pense en els poemes que fan els altres. També pense en els poemes que faig jo. Quan m’adone del destí que tindrà tot plegat em batega el cor. Intente calmar-me. Isc de casa i córrec una carrera. Pel camí, pense que escriure és una activitat que pot mantindre l’orientació d’un ésser com jo.
Normalment no em solc perdre. Gire per carrers desconeguts i em venen al cap les imatges d’amics poetes. El Juma B. Barratxina (Matadepera, 1993). Segons el dia em venen uns poetes o uns altres. Avui m’han vingut al cap el Juma, la Chantal Poch (Mataró, 1993), l’Àngels Gregori (Oliva, 1985) el Francisco Brines (Oliva, 1932), la Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981). Supose que es deu a les meues aficions de la infància. El que més m’agradava quan era menut era veure jugar el meu germà a «jocs d’estratègia en temps real», com l’Empire Age. Jocs de mapes i de conquesta contra intel·ligències artificials. Més tard vaig jugar a altres jocs. Recorde l’Imperium i el mític Age of Empires.
El meu amic cantant i escriptor Miquel Rossy em va recomanar fa uns mesos el 0 AD. Es tracta d’un joc d’estratègia en temps real, de codi obert, sobre guerres històriques i economia antiga, un joc gratuït per a ordinador, creat per una colla d’editors de videojocs amb la carrera de filologia clàssica, o de filosofia, o d’història, coneixedors al detall de la cultura clàssica.
Quan jugue a un joc d’estratègia del tipus Age of Empires o 0 AD el que em propose sempre és que guanyar siga quasi impossible.
Sempre es tracta de triar un mapa. Imaginem un mapa de recursos mitjans, capaç d’acceptar quatre jugadors. Bé, normalment faig un tres contra u. (Jo soc l’u). Al 0 AD això és un suïcidi assegurat. L’objectiu serà resistir el que no es pot resistir. No faig muralles. Faig camps de blat. Camps d’arròs. Si trie un equip de perses i màuries contra grecs la cosa es complica. Trie macedonis. Aquests construeixen edificis resistents, trirrems, tenen les tecnologies més barates, i la formació de la falange, que fa que els seus hoplites siguen gairebé invulnerables quan són atacats des del front.
He suportat batalles continuades contra exèrcits ficticis que han arribat a durar hores sobre la pantalla de l’ordinador. Aquestes petites intel·ligències dels soldats dels jocs d’estratègia volen exterminar tota idea d’existència del que he alçat sobre els turons de les polis. Crec que el que m’obsessiona és això.
Ara, quan córrec pels carrers d’un poble a la vora del final del País Valencià trie poetes al meu cap, com quan trie arquitectures sobre els turons d’una polis digital. Avui pense en cinc poetes. Juma B. Barratxina (Matadepera, 1994) posseeix una poesia èpica i mística com la d’un soldat retirat de la guerra i coneixedor de més misteris que la resta dels sacerdots; Chantal Poch (Mataró, 1993), una rara perfecció il·luminada i creativa amb imatges poètiques no conegudes; l’Àngels Gregori (Oliva, 1985), una dosi de veu personal que em reestructura el centre dur de mi mateix; el Francisco Brines (Oliva, 1932), amb uns poemes que són capaços d’entrar com una agulla sobre el cor de les ombres i retornar sincerament amb la intenció de fer un brodat; la Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981) poderosa poeta, capaç de captar amb versos ondes de la naturalesa oculta del mal sobre les aparences del bosc, el gel i les emocions artístiques.
Arribe a casa després de la carrera. Fa fred. En aquesta vora del país fa un fred tan interessant. Tot és una qüestió d’estratègia. Un vers ací. Una falange allà. A l’obscuritat l’enemic sempre estarà esperant per eliminar-ho tot.
La màquina trituradora sempre ha sigut imparable.