Ja ho he escrit en altres ocasions i ho he dit infinitat de vegades i sé que corro el risc de fer-me el pesat, però m’és igual: em sembla tan important que ho repetiré, ara mateix i aquí i en altres moments i en altres llocs i tantes vegades com calgui. Hi ha un tipus de llibre, molt freqüent i habitual al món anglosaxó i aquí poc o gens cultivat, que hauríem d’importar de seguida. És el gènere de les biografies col·lectives o de grup, una manera ideal, si es fa bé —obvi: les coses només serveixen quan es fan bé—, d’entendre períodes històrics i corrents estètics, moviments generacionals i agitacions polítiques, etcètera. Tal com el seu nom indica, les biografies col·lectives o de grup són reconstruccions de la vida, el pensament, l’obra i la trajectòria professional, no d’una sola persona, sinó de diverses persones, vinculades d’una manera o una altra entre elles. És un gènere al qual he dedicat moltíssimes hores lectores des de sempre, moltes d’aquestes instructives i felices. Una llista de títols de biografies de grup que m’han agradat (els cito en l’idioma que els he llegit, i cap d’aquests té traducció catalana) per força hauria d’incloure-hi: Easy riders, raging bulls, de Peter Biskind, sobre la colla de cineastes —Scorsese, Coppola, Schrader, Ashby, Bogdanovich… — que revolucionaren el cinema nord-americà i la indústria de Hollywood durant els anys setanta; La banda que escribía torcido, de Marc Weingarten, sobre els noms cabdals del Nou Periodisme (Tom Wolfe, Hunter S. Thompson, Joan Didion, Truman Capote…); Comedy at the edge, de Richard Zoglin, sobre els còmics de stand-up (Lenny Bruce, Richard Pryor, George Carlin, Robin Williams, Andy Kaufman, Steve Martin…) que transformaren per sempre el món de la comèdia nord-americana, i Foursome, de Carolyn Burke, sobre el quartet amical, sentimental, professional i creatiu que formaren els fotògrafs Alfred Stieglitz i Paul Strand i les pintores Georgia O’Keefe i Rebecca Salisbury. Una llista de possibles biografies grupals que podríem fer relacionats amb la cultura catalana? Les idees venen en cascada: una sobre els escriptors de la generació dels setanta, una altra sobre els pintors catalans informalistes de postguerra, una sobre els artistes contraculturals de la Nova Plàstica Mallorquina dels setanta, una altra sobre l’eclosió de cantautors i grups de música arreu dels Països Catalans entre els seixanta i els setanta… Passa que, per fer bé aquest tipus de llibres, s’hi ha d’invertir molt de temps, en recerca i en reelaboració de materials acumulats i en escriptura. Això vol dir que s’ha de pagar bé als autors perquè puguin fer bé i amb temps la feina. D’aquí plora la criatura, és clar.