L’altre dia una amiga em va ensenyar un blau que li havia fet una vaca. Ella i les seves amigues havien baixat del cotxe i deambulaven per les immediacions d’un llac, prop de Llívia. La vaca passejava per la zona i va acostar-se a la meva amiga. Va fer-ho amb molta parsimònia, aguantant pesadament els seus quatre-cents quilos de vaca. La meva amiga va interpretar aquesta calma com una senyal de pacifisme. Un cop al seu costat, la vaca va envestir-la amb un cop de corn. Va aixafar la meva amiga contra el cotxe. Li va fer una cornada enorme al cul, un blau com no n’he vist mai cap, i encara va remenar-la una mica. Tot seguit la vaca va cansar-se’n i es va posar a pasturar per les immediacions d’aquell llac, la meva amiga prou ferida i les amigues de la meva amiga amb uns ulls com plats.
Al món no hi paren de passar coses greus i grosses i jo llegeixo sobre vaques. Me les trobo en anècdotes i en llibres, arreu. Llegir, llegeixo concretament gent que escriu sobre altra gent que es mira vaques. Vaig devorar Distòcia un diumenge de juliol, mentre la premsa, les xarxes i els espais d’opinió pública i privada cremaven amb l’estat penós del país, l’estat prèviament ja penós del país i la possibilitat més que tangible que el futur ens depari situacions encara més penoses. Hi ha qui s’encara a les coses, qui se n’evadeix, qui fa un mig-mig i qui s’hi encara de cantó, i qui fa una mica de tot. Jo vaig dedicar un diumenge de juliol a llegir sobre vaques i ho recomano a tothom. Sovint els bàlsams es troben en llocs ben imprevisibles.
La protagonista de Distòcia es diu Goja, està embarassada i força convençuda que no vol tenir la criatura. Té una granja i posa noms d’escriptors i artistes a tots els seus animals —té dues vaques que es diuen Safo i Atthis i que estan enamorades—. La Goja es debat entre la raó i l’instint, essent la raó la certesa que mai ha volgut tenir fills i l’instint la força que l’empeny no tant a tenir la criatura com a no avortar, un acte que la naturalesa consideraria contra natura —una llavor plantada no es desplanta, així de senzill—. La Goja es mira una vaca que s’ha embarassat els mateixos dies que ella i es fa creus de la distància insalvable entre l’una i l’altra, però també hi sent una familiaritat inevitable. La Goja es mira molt els animals i les vaques en general; la transcendència que altres humans troben en la maternitat, ella la troba en la vida que palpita de la flora i la fauna.
Les vaques de la Goja van transportar-me a un conte de l’escriptora estatunidenca Lydia Davis sobre una dona que es mira vaques. Es diu «Les vaques» i el va traduir Yannick Garcia pel recull Ni puc ni vull, a Edicions de 1984. La protagonista de «Les vaques» està passant uns dies al camp i es dedica a observar amb minuciositat científica els moviments de les vaques que veu cada dia per la finestra de casa. Al conte no hi passa res més. Té una quinzena de pàgines. És una meravella. No cal ser una llumenera per deduir que a aquesta dona n’hi passa alguna de grossa, i Davis ens ho mostra a través de la seva neurosi analítica i elegantíssima i d’un sentit agudíssim de l’observació, que és el seu gran talent.
Tot i que les obres s’assemblen com un ou i una castanya, tant la Goja com la protagonista de Lydia Davis breguen amb conflictes interns i s’estan regalant un parèntesi del circ humà (fascinant i esgotador) a força d’observar, connectar i comparar-se amb aquests mamífers pesants. A mi, en el neguit contemporani, envoltar-me d’unes dones que es miren el món amb tanta estranyesa m’ha donat una tranquil·litat brutal, com si m’acariciessin el llom. M’ha fet pensar en el que va dir Jeanette Winterson sobre la capacitat de certes ficcions de treure’ns dels nostres propis cossos, de transcendir-nos, d’amassar-nos la imaginació, de vigoritzar-nos i de calmar-nos alhora —qui ens hagués dit, dit això, que dues ficcions sobre vaques serien el que m’aportaria consol en un context de retrocés constant de drets socials, humans, lingüístics i democràtics.
També m’han fet pensar en el juliol de l’any passat, que vaig anar a Irlanda. Amb el meu xicot passejàvem per un penya-segat idíl·lic, a les quimbambes, allunyats del brogit del turisme. Fèiem via per un caminoi mínim, un filet sense gespa separat dels camps per un cordill blanc. No hi havia ningú més. Les vistes eren precioses. Érem joves i estàvem enamorats. De cop un exèrcit de quinze vaques va arrencar a córrer cap a nosaltres des de l’altra banda del camp. Jo soc una rata de ciutat. Vaig tenir la certesa que aquells animals mítics i enormes ens farien miques i que moriríem molt penosament en aquell penya-segat. Vam arrecerar-nos darrere de l’únic arbre que hi havia. Jo tenia la sensació que la nostra vida penjava del cordill blanc que ens separava del camp de pastures. Van ser cinc minuts bastant penosos, intentant amagar-nos darrere del tronc de l’arbre, les respiracions fortes de les vaques darrere de les branques. Però les vaques van cansar-se de cop de nosaltres i van posar-se a menjar herba amb una indiferència lloable. Vam continuar caminant. No vam entendre res. No és una metàfora.