Hi ha novel·les que intenten establir certeses: narradors amb veu ferma que no admeten discrepàncies, que formulen línies d’interpretació nítides, fets diàfans. D’altres, les més interessants, es mouen en un territori confús, ple d’ombres, on sovint la veritat és simplement una qüestió de punt de vista: personatges amb múltiples capes, fets il·luminats parcialment, línies intermitents que no sempre sabem on ens condueixen. Les primeres conviden a una lectura passiva, de simple receptor de veritats més o menys mastegades; les segones són una porta oberta a contribuir, amb la pròpia interpretació, a la construcció del relat. La cosina Rachel, la novel·la de Daphne du Maurier que ha publicat Viena Edicions, es mou en aquest territori tan incitant.
L’autora anglesa potser avui és més coneguda per signar les narracions que Alfred Hitchcock va convertir en clàssics del cinema (Rebecca, La posada de Jamaica, Els ocells) que no pels seus mèrits literaris. I no és just, perquè és una de les grans autores del segle xx europeu, una escriptora capaç de compaginar una prosa elegant i subtil amb unes trames addictives i un retrat de personatges d’una fondària plena de matisos. Filla d’un productor i una actriu, i neta d’escriptor, es va criar en un ambient culte i refinat; casada amb un militar, va viure en un castell de la costa de Cornualla, on va morir la primavera de 1989. Grans mansions, nobles i criats, penya-segats que s’aboquen a una mar aspra són algunes de les constants de l’obra de Du Maurier. La visió masculina de les dones com una amenaça n’és una altra i La cosina Rachel potser un dels exponents més clars.
La novel·la està ambientada en les primeres dècades del segle xix i explica la història de Philip Ashley, un jove noble que ha quedat orfe i és criat per un cosí, Ambrose, que li trau una vintena d’anys. Viuen sols, sense dones i, més encara, girats d’esquena a qualsevol relació amb elles i, doncs, al coneixement de la seua manera de ser i del tracte entre unes i els altres. Un fet, aquest, que l’autora no s’està de remarcar. La seua situació, tanmateix, es veurà alterada un estiu, quan Ambrose viatge a Itàlia per millorar la salut i conega i s’enamore de la cosina Rachel. Les cartes arriben a Anglaterra en degoteig, i la inquietud inicial va deixant pas al recel: Ambrose s’ha casat amb Rachel i ben aviat es creu amenaçat per ella i el seu entorn. La preocupació creix i Philip decideix viatjar a Itàlia, però arribarà tard: Ambrose ha mort (de mort natural?, enverinat?) i la cosina Rachel ha partit. Philip torna a les que ara ja són les seues possessions i mira d’adaptar-se al nou paper: ja no pot barrejar-se amb camperols, ara és el senyor i ha de guardar les distàncies. I en això, arriba a la mansió la cosina Rachel.
La part més interessant de la novel·la és la que s’obre a partir d’aquest punt: aquella en què creix i es desenvolupa la relació entre els dos protagonistes. I Du Maurier retrata perfectament el desconcert i els vaivens del jove, que no sap com tractar la cosina, una dona madura, que ha viscut ja molt i domina perfectament les convencions socials i la relació amb els homes. Per contra, en Philip conviuen l’atracció i el rebuig, el desig i la incomprensió, les sospites i l’admiració cap a la cosina.
Du Maurier es val, per explicar-nos la història, del punt de vista de Philip, que fa de narrador. És a través d’ell que coneixem els fets (i les opinions, els sentiments, les emocions que li suscita cada episodi). Però, lluny d’imposar-nos la versió del jove hereu, el mestratge de l’autora aconsegueix que dubtem, que ens plantegem si els fets narrats, i les interpretacions que en fa Philip, són fidels a la realitat o tan sols el fruit de la seua imaginació, de les seues pors, de la seua imperícia. La novel·la, doncs, transita en aquest territori confús i estimulant, i a poc a poc va construint un retrat imperfecte de la cosina Rachel, un retrat que l’autora convida el lector a completar. I que fa de la lectura un acte creatiu.