El 2020 la literatura fantàstica en català ha estat d’enhorabona i, gràcies al projecte de Raig Verd, que compta amb la complicitat i les traduccions de Blanca Busquets, el catàleg d’Ursula K. Le Guin continua expandint-se. A finals d’agost, es va publicar la segona entrega del cicle de Terramar i a mitjan novembre, va sortir el volum que en conclou la trilogia inicial. Respectivament, ens referim a Les Tombes d’Atuan (1971) i La costa més llunyana (1972).
En ambdues novel·les retrobem el protagonista de la primera entrega, Ged, i som testimonis dels episodis que definiran la seva vida adulta. Ara bé, en tots dos volums, el protagonisme de la trama deixa de recaure exclusivament sobre el mag: veiem l’aparició i el creixement de nous personatges i vivim Terramar des d’altres perspectives. A Les Tombes d’Atuan el lector seguirà el relat des del punt de vista de la Tenar, la Sacerdotessa Única del temple dedicat als Sense Nom. L’acció se situa a les illes de Kargad, una zona on no es creu ni es practica la màgia que coneixen la resta d’arxipelaguencs. L’autora aprofita aquesta diferència per explorar com és el contacte amb l’Altre i, alhora, per subvertir alguns elements que havia establert a Un mag de Terramar. Així, la història narra el periple de la Tenar per aconseguir alliberar-se d’un destí que li va ser imposat i decidir per si mateixa qui és i què ha de fer. Pel que fa a la trama de La costa més llunyana, el protagonisme és compartit entre en Ged, el qual ja ha assolit l’estatus d’Arximag, i l’Arren, un jove príncep que arriba a Roke buscant la seva ajuda. En aquesta entrega, novament, trobem un Terramar canviat: ha aparegut una bretxa entre la vida i la mort que engoleix la llum i la màgia i precipita la gent a una existència sense sentit, marcada per una bogeria i una perversió creixents. En Ged i l’Arren emprendran un viatge fins al regne de la mort per restaurar l’Harmonia i acabar amb les pertorbacions de la seva terra.
En tots dos llibres hi ha un seguit d’aspectes comuns i d’elements continuistes que cohesionen la saga. Abans de res, però, és imprescindible matisar una qüestió absolutament trencadora que apareix al primer dels volums que ressenyem. Si bé, com ja calia assenyalar a Un mag de Terramar, es pot observar una tendència a la hipermasculinització del món, una situació que, de fet, es manté a La costa més llunyana; a Les Tombes d’Atuan ens trobem amb una història feminista. Un relat sobre l’acceptació de les conseqüències derivades del lliure albir, l’empoderament, la importància de la confiança i l’autoconeixement. En definitiva, ens acostem a Terramar amb una mirada completament diferent a la que impera en la resta de la trilogia. Una direcció que Le Guin sembla reprendre i aprofundir a Tehanu, la quarta entrega del cicle que es va publicar a la primera meitat del 2021.
El cicle de Terramar és una saga juvenil. Sí. Però que cap lector caigui en l’error de pensar que això és un demèrit o que les pàgines estan carregades d’infantilisme gratuït. Le Guin tracta el lector com una persona amb plenes facultats i fa una defensa magistral de la literatura més enllà del gènere o de la demografia del seu públic. A través de la vida i aventures d’un mag i de tots aquells amb qui es troba, l’autora treballa un repertori amplíssim de temes. Per exemple, critica sense pal·liatius el bel·licisme i el capitalisme i fa una defensa aferrissada de l’ecologisme i, per sobre de tot, del valor i el poder del llenguatge. Ens convida a reflexionar sobre què vol dir ser conseqüent amb un mateix, com celebrar la vida i acceptar la mort, què implica la llibertat, la importància d’acceptar i confiar en l’Altre. És una saga fantàstica en tots els sentits de la paraula i la literatura en català no pot sinó congratular-se d’aquestes darreres incorporacions.