Enmig d’una Europa agitada i temorosa, a causa de les plagues que l’assotaven: la fam, la guerra i la pesta, entre d’altres penalitats, sant Vicent Ferrer adreçava els seus sermons a una feligresia espantada. Conhortava l’audiència amb relats, intercalats dins els sermons, que els feien més amens i atractius. Pensem com eren d’importants per a la recepció de la prèdica els elements d’una oratòria hiperbòlica com la del dominic Vicent Ferrer: els matisos de la veu, els silencis, els canvis de ritme, el pas enèrgic del crit al xiuxiueig confidencial i d’altres recursos persuasius que embadalien l’auditori. El predicador hi posava una especial calor en la presentació d’escenes reals o fictícies, paràboles, exemples, fets bíblics o hagiogràfics, quadres de la vida quotidiana, etcètera, amb abundància de diàlegs, aprofitats pel predicador per a dramatitzar-los amb sobtats canvis de veu. Quan el sermonaire predicava, ho feia tant amb les paraules com amb els gestos. L’eloqüència de les mans, de la cara, de les actituds adoptades, reforçaven el sentit i la plasticitat del sermó.
Per què poden resultar avui tan emocionants les narracions, bíbliques o reportades, de sant Vicent Ferrer? Trobe que resulten tan planeres que semblen versemblants. I és així perquè eren un reflex de la vida diària, de la claudicació i el contrasentit que llavors existia en la societat medieval. En llegir les històries, en versió original o actualitzada, el lector experimenta la sensació que els successos no ocorren a instància del predicador, sinó a causa de la realitat que l’envolta. Els esdeveniments no venen determinats per la força de la gravetat dramàtica o perquè la trama siga condescendent amb els devots creients que l’escoltaven embadocats, sinó per la fluïdesa del relat en la veu del sermonaire. A les narracions del dominic Vicent Ferrer, la redacció romania escondida sota una potent gestualitat i la successió dels fets era fixada per allò que Bob Dylan venia a dir «a simple twist of fate» ―un simple gir del destí― en aquets cas determinat per la voluntat divina. Amb la feligresia pendent de les seues vibrants paraules, la força dramàtica de l’oratòria del predicador creava una atmosfera fascinant, una impressió atzarosa, que enfarnia les seues paraules. Sant Vicent Ferrer era un orador de masses, tant pel seu temperament com pels seus dots. Un autèntic autor que portava darrere comparsa i escenari.
Els contes i narracions intercalats dins els sermons servien de crossa literària per a captar l’atenció de l’oient i facilitar-ne la comprensió i l’accessibilitat, a més de servir d’exemple d’una actuació moral quotidiana. Una enginyosa maniobra comunicativa que permetia a l’orador mantenir la tensió narrativa i l’interès en favor d’una forma de vida d’acord amb uns paràmetres religiosos determinats. Són relats de caire intimista, emotius, captivadors, molt pròxims al feligrès que l’escoltava. Els relats, reals, bíblics o ficticis eren usats com a estratègia pedagògica i persuasiva. Les narracions vicentines incloses en els catàlegs de sermons vicentins tracten dels set pecats capitals, com era d’esperar d’una predicació religiosa medieval, però també de la lascívia, de l’avarícia, de la usura, de la violència… i de la pau i la fraternitat.
Fins avui, aquestes narracions s’havien vists obligades a romandre enclaustrades entre les publicacions acadèmiques dels sermons, sense difusió fora de la via més o menys universitària i intel·lectual, alienes al coneixement del gran públic lector. Hi existeix l’edició crítica completa del sermonari de Barcino publicada entre el anys 1932 i 1934 a càrrec de Josep Sanchis Sivera i 1975/88 de Gret Schib, a més d’algunes seleccions com la de Fuster, de 1955.
Ferran Garcia-Oliver ha desvestit dels elements de l’oralitat vicentina els contes i narracions reportats pel predicador als sermons, els ha aïllat de la retòrica religiosa que els envoltava, n’ha unificat els fragments dispersos entre la vasta col·lecció preservada, els ha transcrit i els ha adaptat a una llengua moderna, actual, àgil i harmoniosa, amb la intel·ligència d’acarar la versió original i l’actual de cascun dels relats perquè el lector advertisca en cada moment el gir lingüístic adoptat. Una adaptació fidel a l’original, intensa i de gran elegància literària i n’ha remarcat la importància d’aquest relats dispersos per les pàgines dels reportadors. La labor de Ferran Garcia-Oliver ha transcendit la frontera frèvola dels sermons i amb la compilació i actualització de la narrativa vicentina ha situat sant Vicent Ferrer, com autor en un lloc preferent de la literatura catalana medieval. També n’ha realitzat la selecció dels textos, n’ha facilitat el criteri seguit en la tria, els ha adaptat al català actual i n’ha redactat la introducció. Un pròleg que no s’encarrega només de traçar històricament uns apunts biogràfics de sant Vicent Ferrer i enquadrar-lo dins el context de penúries i plagues que assotaven la societat medieval, sinó que s’enfronta a la figura humana del sant, maltractada per la història i atapeïda de tòpics, amb una càrrega culposa que determinada historiografia, qualificada per l’autor «d’indecent i confortable» li col·locà a sobre per considerar-lo l’únic responsable de la fi del casal de Barcelona al compromís de Casp que entronitzà, a la Corona d’Aragó, la casa castellana dels Trastàmara. Una reivindicació valerosa de la figura del frare dominic Vicent Ferrer que l’exculpa d’aquest bagatge fatigós i el distribueix entre els diferents actors que perpetraren el canvi de dinastia.
Ara i ací, seixanta-tres relats de fecunda qualitat lectora, emmanillats a una exitosa estratègia pedagògica, divertits i sorneguers quan no dramàtics, poats directament per sant Vicent de la literatura oral i bíblica o de l’imaginari popular medieval. Avui, desproveïts d’interferències alienes, gràcies a la tenacitat, esforç, voluntat i destresa literària de Ferran Garcia-Oliver s’han posat a l’abast del lector actual en una edició moderna i pulcrament amanosa.