Vaig arribar a El dia que el món va fer un pet com un aglà atret pel títol. Em sembla un títol suggerent, sorneguer i que acompleix a la perfecció l’objectiu d’atraure lectors i lectores. Promet un llibre divertit, satíric i al mateix temps amb la voluntat i el gest de fer una sàtira global a l’estat i la marxa de les coses. El fet d’haver obtingut el Premi Roc Boronat li afegia sens dubte atractiu.
He de dir que en bona mesura el llibre no em va decebre. El poeta i narrador Pere Gorgoll Noell (Amer, 1963) sosté una prosa excel·lent, tan sorneguera com el títol, culta, impecable, rica, amb comicitat no exempta d’arabescos i girs sobre ella mateixa, amb interessants suggeriments filosòfics de caire podríem dir postestructuralista.
Milet d’Arboç i Elisenda d’Avellaneda es troben en Facebook perquè els dos pugen la mateixa frase en el mateix moment. Són en bona mesura l’un per a l’altre i començaran una relació virtual, fins i tot quan estan físicament prop, que anirà comptant amb una audiència massiva i global, d’aspirants a amants i d’imitadors. Com que el semblant de l’aviat idolatrada Elisenda té un caire diguem-ne autodestructiu, l’autodestrucció s’estén entre els seus seguidors fins al punt de posar en risc la mateixa supervivència del món. O potser no, perquè un gir final que no revelaré ens pot fer pensar que al remat res ha sigut per a tant.
Els temes que el llibre planteja són força interessants: el tràfic d’identitats ficcionals en les xarxes socials que pot arribar a fer inversemblant la presència directa i vertadera, l’esborrat de les fronteres entre allò virtual i allò literalment real, la manera com aquestes xarxes creen ídols i models, la viralitat de la pulsió autodestructiva en un món en el qual és impossible destriar allò real del simulacre, malgrat que allò real, el cos, la mort, el dolor, continue bategant per davall.
El llibre per això se sosté i es llig amb gust, i convida no només al somriure, sinó també a la reflexió. Malgrat això, cal dir que per moments semblava una ficció distòpica escrita més bé a començaments del segle, a la primera dècada del 2000, i que la importància que la trama li atorga a Facebook ja no el converteix «en un món sospitosament semblant al nostre», com anuncia la promoció del llibre, que és força més complex i atomitzat, i on la dissolució de la sensació de realitat, de la tangibilitat del món, s’ha perdut encara més entre xarxes diverses i amb el sorgiment d’interlocutors que ja no tenen cap referent a cap nivell. No sé que hagués fet Milet d’Arboç si s’hagués trobat que Elisenda d’Avellaneda era en realitat un personatge creat per una intel·ligència artificial. Potser hagués sigut ell qui s’hagués vist abocat a l’espiral autodestructiva, sense la capacitat de generar imitacions que atribueix la novel·la als personatges, atomitzat com està el metavers. Considere per això que és una novel·la interessant, que es pot pensar a partir d’ella, però que en la seua voluntat distòpica acaba per convertir-se en una mena de distopia retrofuturista.