Autoria: Ada Klein
Títol: La plaga blanca
Editorial: L’Altra Editorial, Barcelona, 2020
Pàgines: 224

Enmig d’una pandèmia ―com en processos polítics actuals― la proliferació d’escrits sobre un mateix tema arriba a fregar-ne l’abundància. Fàcil és caure en tòpics i tendenciositats, i més fàcil encara és crear llibres de curta vida i d’escàs contingut. Ada Klein (nom de ploma d’una metgessa especialitzada en malalties infeccioses) proposa una obra totalment diferent amb un assaig que enclou tantes virtuts informatives com literàries.

És impossible separar el segle xix i els inicis del xx de les malalties que van fuetejar la vida de gairebé tota la població europea. És curiós que tot just després del siècle des Lumières la llum del progrés quedés tan radicalment eclipsada per la foscor de la mort, com si algú tanqués de sobte l’espiell d’una porta. Parlem de quan la tuberculosi, batejada com la plaga blanca pel color de pell dels afectats, pateix la romantització pròpia dels artistes. La pell blanca, que segles ençà havia estat símbol de manca de treball físic, ara torna a idealitzar-se en els cercles intel·lectuals de l’època; vegeu, si no, la caracterització dels personatges de La Traviata.

Si desglossem pam a pam el llibre no deixen d’aparèixer-ne els encerts. Ada Klein escriu des de la posició de qui en sap un fum però no alliçona, de qui informa però no gallardeja, i ho fa defugint d’obvietats i escapolint-se d’explicacions estèrils. Si bé el camí fàcil podria haver estat fer un refregit de biografies, Klein només utilitza els papers privats, que és on hi ha el suc en literatura, per a afermar l’assaig. El segon ―i, per mi, més important― ha estat la fonamentació en fets contrastats i la manca volguda d’interpretacions pròpies; si la medicina és una ciència, la literatura també. L’autora evita la creació de nous lligams i relectures de les obres a partir de la pandèmia, error en què darrerament ―sobretot perquè ja sembla tot dit― hi entra gent molt valenta.

Ada Klein parteix de la vida de sis escriptors tuberculosos com van ser Paul Éluard, Joan Salvat-Papasseit, Anton Txèkhov, Franz Kafka, Katherine Mansfield i George Orwell, i dibuixa una panoràmica sobre com va viure cadascun d’ells aquesta malaltia. Per fer d’advocat del diable i no pecar de propagandista m’hagués agradat veure aquest mateix assaig, escrit per aquesta mateixa autora, però que fos un ventall multidisciplinari. Parlant de memòria, podríem afegir-hi Delacroix i les seves pintures, violinistes com Paganini o pianistes com Chopin. Cada artista és un món, cada personalitat una nació, i en aquesta barreja d’arts podríem trobar un producte d’un atractiu desmesurat.

Els papers privats, a més, aporten el to just entre la literatura i la tafaneria, una combinació ben tancada amb petites anàlisis que embolcallen el gruix de l’obra. Com la mateixa autora diu: «el caràcter defineix el curs de la malaltia», i és que si bé al càncer de pulmó li és igual que tu ho portes bé o no i et destrueix cada segon que passa, la modulació que fan els sis protagonistes dibuixen retrats ben interessants que oscil·len entre la combativitat de Papasseit i la fredor d’un Kafka alleugerit quan sap què té. El conjunt et permet, també, veure’n semblances. Hi trobem una Mansfield plena de vitalitat malgrat la malaltia ―a la qual podríem afegir-ne d’altres: gonorrea, problemes cardíacs― que pot anar de la mà amb Txèkhov i les ganes de menjar-se el món sabent que aquest món l’expulsa. Més seré i assenyat serà Orwell, pulcre i perfeccionista envoltat de notes, papers i llistes fins al tràgic dia de la seua mort.

Si n’he de triar un, de retrats, Kafka s’emporta el premi per la complexitat de la seua persona i pel salvatgisme de qui es deixa conduir per les seues neures i malalties. La satisfacció de l’autor alemany per saber com endreçar d’ara endavant la seua vida em sembla només pròpia d’un geni, i la capacitat d’explicar-ho amb frescor només ho pot fer algú amb els coneixements d’Ada Klein.

Per molts (llibres) més