Què augura un títol tan foucaultià com el del recent llibre de l’editorial Arcàdia? Podríem avançar que una reivindicació del gènere epistolar amb la intenció de compartir estats d’ànim en temps de sindèmia, però això ens limitaria a l’epidermis, a la pell d’un seguit d’«observacions, reflexions i inquietuds» (p. 7) entre dues autores, de llarga singladura intel·lectual, que s’identifiquen plenament amb unes mateixes coordenades de pensament. Com les màscares oscillum que penjaven dels arbres de les vil·les patrícies, a ambdues les bressola el mateix vent.
Guardiola i Segarra confegeixen un llibre a «quatre mans», filamentós en essència i sense una aparent planificació, però que decortica la realitat amb una astorant capacitat de reflexió, fins al punt que Fils no ens permet alenar entre mot i mot ni moure’ns de la butaca. Els fils=fills=perfils passen d’una carta a l’altra, tal com si una autora sembrés, o plantés ―la verticalitat del gest no pot passar-nos desapercebuda atesa la importància que atorguen a l’orientació espacial dels objectes i a les metàfores que engendra―, i l’altra recollís, processés i fermentés una idea, una evocació, una incisió, un retruc, i a l’inrevés. Guardiola i Segarra alternen un cert poder lumínic i calòric, sempre incandescent en qualsevol cas, i ens fan partícips de la seua anàlisi sobre els espais públics i privats en el context d’una malaltia global (no només en el sentit epidemiològic, sinó també com a manifestació del necrocapitalisme i de la tanatopolítica), sobre el diàleg entre les expressions artístiques i els marges derridarians la filosofia, sobre velles normativitats i la necessitat de deshomologar les estructures de poder que les sustenten, sobre la fluïdesa del binomi gènere/sexe, sobre l’ús que els mecanismes opressors de l’Estat fan del «cos» segons la definició de biopoder de Foucault, sobre la societat-públic de Debord, exacerbada durant el confinament, etc. En aquest sentit, el daltabaix de la crisi sanitària, amb l’evident enfortiment de la maquinària estatal, de l’adultcentrisme, ha emfasitzat la interdependència dels elements del seu sistema, però també ha posat en relleu la seua vulnerabilitat, una estranya experiència de la mort (la pròpia, però també la d’altri) i un temps metamorfosat en substància abjecta (p. 102). Així, l’actual idolatria de l’abjecció (també de l’obscenitat) suposa l’«esborrament dels límits entre dins i fora, entre l’íntim i l’èxtim» (p. 90) i això enllaça estretament amb la teoria dels cossos foradats, no hermètics, de Segarra.
Fet i fet, també el «cos» digital, la identitat virtual que ens bastim a les xarxes socials, pot esdevenir un artefacte de l’autoritarisme, amb una gran potencialitat inhibidora de la rebel·lia. Les noves formes de relació, per tant, impliquen dependències i jerarquies inèdites: «El determinisme social és un nou classicisme» (p. 13).
Les democràcies capitalistes, en passar de l’acció comunicativa al protocol profilàctic, veuen la necessitat d’imposar la disciplina i la vigilància (més referències inexorablement foucaultianes), i és precisament en aquesta conjuntura on s’emmarca la proposta de Guardiola i Segarra, perquè aquest «assaig de correspondència» és tot un manifest. No ens trobem al davant d’estèrils i rebregats debats postmoderns. Per a les autores, la nova identitat centralitzada pot ser combatuda per actes d’obertura significativa, allunyats de mistificacions de la societat del rendiment, arcàdia del capitalisme plataformista, i això passa per ampliar camps semàntics adequats a les noves tessitures, per redefinir els eixos de gravetat de l’esfera púbica, per acarar problemàtiques contemporànies i així actualitzar i reconstruir, potser a partir dels enderrocs, els marcs legals d’unes democràcies més justes i participatives.
Per últim, també voldria esmentar les valuoses referències a llibres, pel·lícules i obres plàstiques i visuals que se citen al llarg del text i que podeu trobar compilades al final de l’obra.