El llibre de Mireia Sallarès fa de mapa d’una investigació sobre l’amor que l’autora va realitzar a Sèrbia entre el 2014 i el 2018. Es tracta del “segon capítol” d’un projecte iniciat a Veneçuela, i intitulat “Trilogia dels conceptes deixalla”, una tríada que correspon a “veritat”, “amor” i “treball”. Diem que fa de “mapa” però no apuntem ben bé a la lògica representativa amb què sovint s’entén tal idea: es tracta d’un mapa travessat pel mateix territori a què apunta. Què és Sèrbia? Un país nou, producte, en part, d’una guerra massa recent, que encara va canviant de nom i variant de límits territorials. Aquí, el pensament al voltant de l’amor queda lligat a la mateixa construcció territorial dels Balcans. L’antiga Iugoslàvia com a país ara inexistent palpita sota unes fronteres que tant expliquen com amaguen, dues forces motrius que amplien, fan ressonar i reajusten el mateix concepte d’amor.
El text s’escriu en un gènere ben particular: una informativni razgovor, això és, la transcripció d’una “conversa informativa” que l’autora manté amb un agent que investiga la investigadora. Això suposa una obertura dins les fronteres d’aquest mateix gènere, que d’entrada s’associa ben poc a l’amor, tractant-se d’un interrogatori policial on un agent dispara preguntes amb l’objectiu aparent d’obtenir informació d’algú massa estranger o estrany. Però poc a poc, l’interrogatori s’obra a la ondulació de les posicions interrogador/interrogat: admet que la resposta doni la volta i es converteixi en pregunta, obrint-se així a les seves possibilitats dialògiques. No ens trobarem amb cap definició sobre l’amor o amb cap reducció última del concepte a una terminologia amorosa. No seria coherent. Sense gestos explicatius i enunciatius, la pràctica de la investigació es va desplegant al mateix diàleg en què es converteix l’interrogatori, sense imposar-se mai com a una investigació definitiva. Es tracta d’una dinàmica que ens recorda al mateix mètode i praxis amorós que l’autora glossa com la necessitat “d’estar obertes als esdeveniments imprevistos […] i a treballar precàriament amb allò que de vegades no havíem teoritzat”. En aquest sentit, Sallarès deconstrueix així el mateix “efecte de deixalla” que atribueix a la paraula amor, exposant-nos a la sensació que tot i creure’ns experts practicants de les praxis del món amorós, tan après i saturat, a vegades encara podem obrir-nos als seus imprevistos, a la possibilitat de no saber-ne res. D’aquí en pot sorgir qualsevol cosa imprevisible: com la conversa que ningú sap on anirà, la investigació va obrint camins explícitament en contra la capacitat reproductiva de l’amor, ja que aquest, es suggereix, és sempre creador de diferències a les quals l’amor mai s’hi adreçarà com a diferent.
Dèiem que el territori travessa el concepte i l’emmotlla perquè en última instància l’amor es llegeix com un procés de col·lectivització i desterritorialització que travessa les mateixes fàbriques i habitatges de Sèrbia i dels seus països fronterers, i així, és també una redescoberta contínua de la seva història, de les seves guerres i massacres, dels seus memorials i arxius històrics, uns objectes que, com l’obra de Sallarès, més que fer de mapa impol·lut d’una guerra ara estan plens de fongs i corcs, marcats pel pas del temps que els ha tornat “deixalles atzaroses i neguitoses”. Sallarès també donarà espai a l’expressió d’aquests objectes a partir d’una sèrie de fotografies fetes a les mateixes persones que creuen els espais i converses que teixeix aquesta investigació. Totes elles es tapen el rostre amb algun objecte que, en termes amorosos, té més valor , un gest amb el qual s’exposen, més que no pas s’amaguen.
En definitiva, l’obra de Sallarès traça múltiples camins de redefinició i transformació de l’amor, en el qual la conversa, imprevisible, fràgil, mai indiferent i sovint, per tot això, emancipadora, semblaria ser l’objecte últim a què apunta qualsevol idea d’amor.