Retre homenatge, o més íntimament, recordar la figura d’un amic i company desaparegut amb un llibre col·lectiu està deixant de ser una pràctica habitual en el món acadèmic. Aquesta mena d’obres no són publicacions «de prestigi» per a les agències d’avaluació de la recerca, cosa que dissuadeix els seus promotors i els possibles participants. Afortunadament, l’editor científic d’aquest llibre, Ferran Garcia-Oliver, i l’editor comercial ―diguem-ne «comercial»―, Vicent Olmos, no s’han plegat a aquesta mena de consideracions. Com tampoc la vintena d’autors que hi han participat amb recerques originals que cobreixen l’ampli arc cronològic de l’Edat Mitjana i Moderna a la comarca de la Safor. Amics, companys i també col·legues de professió han aportat generosament uns estudis que s’insereixen en la mateixa trajectòria que Vicent Olaso va protagonitzar, ja des dels anys vuitanta, en el camp de la història i de l’arxivística. De fet, en va ser un dels pioners, quan des de les associacions i les noves institucions locals i autonòmiques es van emprendre iniciatives de tota mena ―publicacions, congressos, centres d’estudis, arxius― per preservar i donar a conèixer el llegat documental i construir una nova història local i comarcal allunyada de les insuficiències de la tradicional erudició localista.
Es tractava d’una mirada renovadora, que s’emmirallava en els grans noms de la historiografia europea, fonamentalment francesa, com Georges Duby o Jacques Le Goff, rigorosa científicament però atenta a les pulsions del present i preocupada per la qualitat d’una escriptura que afavorís la seua difusió fora de l’acadèmia. Era alhora una tasca cívica, orientada a la democratització de la societat i a la recuperació de les experiències d’una història pròpia. Tot això en una perspectiva de futur, la de la construcció d’un País Valencià que no fos simplement una demarcació administrativa. Vicent Olaso va tenir la sort de formar-se en una universitat que, malgrat totes les precarietats materials i mentals, estava en plena efervescència, on la història ―fins i tot la que podia semblar més llunyana com la medieval― estava imbricada amb els reptes del present. En aquell moment, les inèrcies de la universitat franquista començaven a ser contestades per una fornada de professors acabats de llicenciar, els famosos pnn (professonat no numerari), que només tenien uns pocs anys més que els seus alumnes. De fet, eren joves de la mateixa generació, amb inquietuds polítiques i gustos literaris i musicals semblants, cosa que va permetre ―com recorda Ferran Garcia-Oliver― que la relació entre professor i alumne, deixàs pas ben aviat a la de col·legues medievalistes i veritables amics.
La universitat, però, no podia oferir eixides professionals ni tan sols als llicenciats més brillants. Olaso es va decantar pel món dels arxius, ingressant en la llarga tradició dels historiadors-arxivers. Però duent als dos camps d’activitat les idees i pràctiques renovadores. L’arxiu ja no havia de limitar-se a la custòdia i la preservació dels documents per als investigadors, sinó que havia de fer-se accessible a la ciutadania i esdevenir un espai per a la difusió cultural. La història tampoc havia de restringir-se al món acadèmic, sinó que havia d’adquirir sentit per als lectors, interessant-se pels aspectes socioeconòmics i, cada vegada més, per la vida quotidiana i fins i tot per les dones i els protagonistes marginals. Vicent Olaso va contribuir a aquests nous enfocaments amb recerques sobre el deute públic, la prostitució, els jueus o la pobresa, amb estudis de «llarga durada» com el de l’hospital de Sant Marc de Gandia, que es prolongava des del segle XIII fins al XX, ultrapassant les barreres cronològiques que alça la burocràcia acadèmica. En aquest sentit, els treballs que s’apleguen en aquest volum comparteixen les inquietuds de l’historiador i arxiver homenatjat. Des de la història medieval i moderna, amb dimensió social i cultural, l’arqueologia, la història de l’art i l’arxivística, aquestes contribucions mostren la renovació constant de la mirada sobre el passat i, alhora, la persistència ―com diu el títol― d’una comunitat humana, la del mateix Olaso. La Safor: àmbit d’estudi, espai viscut i paisatge sentimental