Autoria: Marta Pasqual
Títol: La casa dels caps de setmana
Editorial: Empúries, Barcelona, 2023
Pàgines: 191

La casa dels caps de setmana és una novel·la construïda com un negatiu del silenci. Una novel·la coral, plena de veus i mirades que fan evident la mancança d’una peça essencial que el lector va endevinant a mesura que avança la narració. Aquesta casa dels caps de setmana que dona títol al llibre funciona precisament com a sinècdoque d’allò que no es diu, que està latent i espera ser descobert. Perquè és aquesta casa, espai simbòlic de la família i la quotidianitat, però també d’un lloc allunyat de l’ull vigilant de la societat, el fil vertebrador de tota la narració, el punt comú de totes les veus de la història. De fet, estructuralment, la novel·la té una certa circularitat, ja que comença i acaba precisament amb la construcció i demolició de la casa, període en el qual es situen totes les històries, que capturaran, com a instantànies d’una càmera, diferents moments al llarg del temps. És evident, per tant, que l’espai és un element fonamental dins del sentit general d’aquest text.

A més, la lectura de La casa dels caps de setmana incomoda profundament i no només pel tema mateix —els abusos sexuals a menors dins de la família—, sinó per la proximitat amb què Pasqual caracteritza els personatges i escenaris. Són estampes d’una quotidianitat que ens resulta tremendament coneguda, una vida que podria haver sigut la nostra. Aquest reconeixement, que ens aterreix i reconforta al mateix temps, ens obliga a preguntar-nos en cada pàgina: què hi haguera fet jo? Si hagués sigut Anna, ho hauria reconegut? Si hagués estat en el lloc de Blanca o Sara, hauria parlat? O ho hauria suportat en silenci?

Totes aquestes incògnites sorgeixen a partir d’un dels recursos principals de la novel·la: l’empatia, generada a través de la primera persona, constant en tots els capítols. Pasqual combina aquesta primera persona amb un focalització que varia entre els quatre personatges de la novel·la, representants de les tres generacions d’una mateixa família. Una tècnica contemporània amb la qual la autora s’aproxima a la complexitat del nostre món. Perquè ja ho deia Kant, que els individus no podem accedir a la realitat més que a partir de la nostra sensibilitat. Una idea que en la novel·la de Pasqual es fa evident amb aquesta multiplicitat de visions, de veus. Veus que també adquireixen una identitat pròpia, reflex d’aquesta subjectivitat amb què perceben el món. El cas més evident és el d’Anna, ama de casa, mare i àvia. Un personatge a qui el lector no pot deixar de fer-li retrets, però que també té espai per expressar-se i generar empatia en els lectors:

A la casa dels caps de setmana ningú no feia preguntes. Déu nos en guard […]. Jo només els tenia a ells, als meus fills i al meu marit. Depenia d’ell i l’estimava amb bogeria. […] I, com si fos una bleda assolellada, m’agafava la plorera pensant que potser m’havia quedat sense ànima i que jo n’era l’única culpable (pp. 83-84).

Perquè la veritat és que voler representar totes aquestes visions és una decisió valenta per part de l’autora, ja que implica donar espai també a la veu d’ell, del pare i avi que ompli d’obscuritat i secrets la casa. La veu d’Oriol, en primera persona, caracteritza un home trencat per dins, un home que sap que els seus actes són terribles, però que no pot reprimir-los: «Em venia de molt endins i sabia que si reprimia aquell desig em tornaria boig. Tinc el dimoni a dins, em vaig dir» (p. 67). Un personatge que fa fàstic, ràbia, llàstima. I encara que, per descomptat, els lectors no justifiquem —no podem justificar— el seu comportament, amb aquesta primera persona Pasqual aconsegueix que el nostre judici sobre ell es faça des de la comprensió i no des de l’odi cec. Una comprensió incòmoda, però que ens permet veure en Oriol un home i no un monstre. Es tracta d’un procés d’humanització que construeix en la novel·la una realitat molt més complexa —i també més versemblant— que aquella dictada pel maniqueisme de la moral absoluta, i que en la novel·la de Marta Pasqual es converteix en una mena de crida d’atenció. Perquè sí, és cert que parlar d’abusos sexuals a menors no és en absolut agradable, ni fàcil, ni còmode, però no parlar-hi no farà que deixe d’ocórrer. Per això són necessàries ficcions com la de Marta Pasqual, que configuren un espai verbal on donar forma als dimonis i silencis que hi ha, amagats, dins de la nostra societat. Perquè, tal vegada, posant-los paraules, fent-los visibles, aconseguirem llevar força al silenci. Aquest terrible silenci que ens amenaça com a societat.

Malgrat tot això i sense llevar importància a la duresa d’alguns fragments, la novel·la de Marta Pasqual transmet una sensació d’esperança, visible en la lluita quotidiana de Blanca i Sara, mare i filla, les quals, encara i el seu dolor, són capaces de trobar la pau i inclús de perdonar el passat i reconciliar-se amb la seua memòria. De fet, l’epíleg de la novel·la, un breu fragment amb una gran càrrega poètica, mostra aquesta capacitat de resiliència i amor que forma part de l’essència humana:

Pensa en la infantesa, en els estius que no s’acabaven mai, en les excursions en bici, en l’aventura de la barca, en els capgrossos que no es van convertir mai en granotes, en la porta oberta de la gàbia dels cargols… Darrere seu hi ha la seva mare, la Blanca. Sap que s’està aguantant les llàgrimes i sap que està pensant en els seus pares. La tristesa l’aclapara (pp. 189-190).

La capacitat d’evocació d’aquestes paraules emocionen, pel reconeixement que els lectors hi sentim. Dels nostres propis estius, excursions en bici i cases del cap de setmana. Uns records tendres que ens mostren que fins i tot enmig del dolor es poden generar moments de bellesa i esperança. Una esperança que no és gratuïta, que demanda una lluita constant, dia a dia. I aquesta és la força que Marta Pasqual deixa impregnada en cada una de les seues paraules i el missatge que m’agradaria destacar de la seua novel·la. El de la poètica de la lluita i la esperança.