Obres les primeres pàgines i et trobes amb una escena brutal: un camió carregat de temporers i els seus fills impacta contra un altre que transporta porcs en una carretera comarcal d’Arkansas. No hi ha morts i a penes ferits, però els vehicles queden fora de combat: un amb el morro esclafat i el dels temporers, bolcat a la cuneta. Mentre els conductors es culpen l’un a l’altre, Carleton Walpole busca la dona, que està a punt d’eixir de comptes, i tem que no arribaran a la finca on s’han llogat per treballar. Quan arriba un transport alternatiu, el conductor es resisteix a carregar una dona a punt de parir. L’autora juga magistralment amb el temps, de manera que la tensió augmenta fins que, a la fi del capítol, la protagonista de la novel·la trau el cap. Literalment.
Un jardí de delícies terrenals explica la història de Clara Walpole des del seu naixement a la carretera de Little Rock fins als darrers anys, que passa en una residència, on la visitarà un dels seus fillastres, Clark, que, secretament, sempre n’ha estat enamorat. L’obra s’estructura en tres parts, que l’autora titula amb els noms de tres homes: Carleton, el pare; Lowry, l’amant, i Swan, el fill. I és curiós, perquè hi ha un quart home important en la vida de Clara: Curt Revere, amb qui s’amistança de molt jove i amb qui, quan es queda vidu, es casa. És amb qui conviu més temps i l’únic que li donarà l’estabilitat que ha buscat sempre. Però no l’estimarà mai.
L’obra, tot i que a penes hi ha referències explícites, comença en els anys de la Gran Depressió. Allà, una família de temporers, els Walpole, van d’Arkansas a Florida i d’allí a Carolina del Sud o Nova Jersey per guanyar-se (malament) la vida. Viuen en campaments precaris, sense accés a l’escola per als xiquets, en ambients de pobresa on no són estranys els embarassos prematurs, on l’alcohol corre generós per les venes (sobretot) dels pares de família i on la violència —latent o explícita— és un ingredient quotidià. En una d’aquelles parades, la mare de Clara mor dessagnada després de l’enèsim part mentre el seu pare, que fa tres dies que va borratxo, no és capaç d’atendre les seues demandes d’auxili. Aquest, podríem dir, és el punt d’inflexió que dona sentit al text, perquè la resta de la vida de Clara tindrà un únic objectiu: fugir —ella i posteriorment també el fill— de la misèria, evitar que la mort la sorprenga enmig de la indiferència general. Per això, a la primera oportunitat, fuig amb un home major que ella, Lowry, el primer que li mostra la tendresa que no ha experimentat mai i que acabarà sent l’amor de la seua vida. I d’ací, també, que, quan aparega Curt Revere, es deixarà estimar perquè sap que, en canvi, obtindrà una posició econòmica favorable que li assegurarà un futur per a ella i el fill. Un futur que, tot i els seus esforços, no serà exactament com ella havia imaginat.
Tot i la descripció exhaustiva d’aquells anys i aquell context, l’interés principal de l’autora se centra no tant a recrear una època com a dibuixar uns personatges complexos, contradictoris a voltes, que no sempre són capaços d’agafar les regnes del seu destí i que, sovint, s’adapten com poden a les circumstàncies on els impel·leix el vent canviant de la vida. És magistral la capacitat d’Oates per modular el ritme de les escenes a través de diàlegs de vegades insubstancials en aparença, però que, a poc a poc, van desvelant-nos el caràcter dels personatges. Entre tots, destacaria el moment en què Lowry torna a visitar Clara quan aquesta ja resideix en una casa aïllada enmig del camp on l’ha instal·lada Revere, en la qual passem del rebuig i els retrets a la recuperació de la intimitat perduda i d’ací al triomf de la prudència i l’afany de sobreviure per damunt de les passions.
Oates va escriure aquesta immensa novel·la amb només vint-i-cinc anys, tot i que, quan ja era una escriptora molt consolidada, la va refer de manera profunda, tal com explica al postfaci. En aquesta peça final, l’autora també afirma que, tot i que les trajectòries d’ella i de Clara no són coincidents, l’obra conté nombroses referències autobiogràfiques. Siga com siga, prefigura alguns dels temes recurrents de les novel·les d’Oates: la violència contra les dones, la pobresa extrema en què sobreviuen amples capes de la societat americana, les relacions de poder…
Joyce Carol Oates és una de les grans veus actuals de la narrativa nord-americana i, tanmateix, no ha estat traduïda més que esporàdicament al català. De la seua vastíssima obra, que inclou novel·les, llibres de relats, narrativa per a joves, teatre, assaig (un de reeixit sobre la boxa, per exemple) i poesia, a penes tenim dues novel·les (una de les quals exhaurida) i tres de juvenils males de trobar (una d’elles recentment reeditada, però). Res més: ni tan sols Blonde, l’extraordinària biografia ficcionada de Marylin Monroe que Netflix va adaptar al cinema. D’ací, precisament, el valor que una editorial com Lleonard Muntaner haja decidit posar en les mans dels lectors el quartet Wonderland, el primer lliurament del qual és la novel·la que ens ocupa. Llegiu-la, doncs, i, quan l’acabeu, esperareu amb candeletes el pròxim lliurament d’aquesta tetralogia.