Què passa quan passen poques coses? O, sobretot, quan pensem que en passen poques? La mestra i la bèstia no és una novel·la on hi haja molta acció, de fet, s’obre lenta, a poc a poc. Cap a enrere i cap a endavant. I amb una protagonista singular que no és donada a les grans afeccions. Però passen coses en la darrera novel·la d’Imma Monzó?
Sí. En passen moltes. Perquè està ambientada en uns anys convulsos, encara que per a la protagonista no molt interessada en política li passen pel davant sense participar-hi massa. I també ocorre que és una novel·la on se’ns mostra tot un món, un món rural, durant les primeres dècades dels anys seixanta, amb una protagonista que acaba d’aterrar també en el món. Amb un caràcter introvertit i amb poca experiència social, la Severina haurà de llegir i fer-se entendre en un poble dels Pirineus, petit i tancat. Una jove que ve també d’un món petit i tancat, una casa a la vora d’una carretera, amb uns pares que es van protegir del món obligant-se i obligant-la a viure en soledat.
Davant dels buits històrics familiars, la protagonista dubta i fa de l’experiència un silenci. Com ho feu la generació dels anys quaranta a l’estat espanyol, una generació que davant dels buits familiars optava en molts casos pel silenci, per la desmemòria no intencionada.
L’autora, la lleidatana Imma Monsó, és una de les millors escriptores de la seua generació i amb aquest llibre desplega amb mestratge un univers únic. Amb Dusa, un poble inventat, ens parla de la generació dels quaranta i la dels seus pares. Una gent que va fer del silenci un acte de supervivència i que va haver de lluitar contra la repressió i el feixisme des de l’anonimat. Una lluita que va acabar en la majoria dels casos amb la por i la pèrdua. I ens mostra com els descendents d’aquests silencis es van veure abocats a descobrir de mica en mica el passat dels seus pares i al mateix temps el seu present.
Severina arriba com a mestra rural a un poble en la Ribagorça i es converteix així en «la mestra», una dona a qui respectar però de qui parlar en girar cua, per les seues «excentricitats», pel seu caràcter «de ciutat», pel seu lloc de rellevància en el poble. A poc a poc, i endinsant-se en les més de tres-centes pàgines, la novel·la ens ensenya com és la vida al poble, els costums i les paraules, els accents i les vides. Ens mostra tot allò que passa defora, per exemple, les inundacions de l’any 1962 en el Baix Llobregat: la visita de Franco i com ho va gestionar el regim, les morts i els desplaçats. Però no ho descobrim des dels periòdics, ni des de la implicació directa. Ho fem mitjançant les converses, les paraules de la gent del poble, allò que els ha arribat a ells i elles, allò que comparteixen obertament i allò que es conten a mitges.
La jove creix i descobreix les seues pròpies destreses socials i també les més íntimes. Arriba a l’erotisme en un món conservador i nacionalcatòlic i ho fa des del seu prisma particular. I ho fa marcada pel seu passat i el dels seus pares. I com no, per un entorn que se li ofereix de vegades més salvatge, de vegades més tranquil i reposat.
La mestra i la bèstia és una obra que necessita el seu temps de lectura, el seu repòs i que ens mostra tota una generació i una veritat històrica des dels ulls d’un personatge que transita per la ficció i la realitat. Un poble inventat, però amb unes històries fàcilment reconeixibles com a vertaderes potencials. Perquè d’aquells silencis generacionals, han hagut de florir les nostres paraules.