Matar el nervi és una obra de l’autora Anna Pazos (1991) que es presenta com «la revisió descarnada d’una joventut que vol acabar-se». Anna Pazos és escriptora i documentalista, i ha treballat a periòdics com El País, La Vanguardia o The New York Times, a banda de produir diversos pòdcasts i curts documentals.
Matar el nervi és una obra de no-ficció que beu directament de les experiències de l’autora. Aquesta obra és en part autobiogràfica, en part assaig literari i en part crònica periodística. Ens trobem la història d’una protagonista que viatja a diversos llocs del món, on podem veure clarament l’estil documental de l’autora. Aquests llocs es presenten com retrats de diversos conflictes històrics que, des del fons, inestabilitzen la vida: al llarg dels deu anys que ens presenta la novel·la, la protagonista passa de viure a Grècia d’Erasmus, en una misèria absoluta, a anar de viatge a Jerusalem i a fer un postgrau a Nova York.
Però tornem al començament, Matar el nervi és una novel·la que vol revisar «una joventut que vol acabar-se», aleshores, la primera cosa que deuríem preguntar-nos és «què es la joventut?». La protagonista comença l’obra dient que va fracassar amb l’única responsabilitat que tenia com a jove despreocupada que anava a Grècia a viure d’Erasmus, que era «generar els records de gaudi juvenil que em sostindrien en la grisor posterior de la vida». Doncs, podem afirmar que ací ens presenta, no la resposta a què es la joventut, sinó l’ideal del que deuria ser la joventut: una època de gaudir, d’aprofitar, de ser conscients i agraïts. Però evidentment aquesta no és la experiència de la protagonista-autora. Ací, ella narra sobre una joventut que vol acabar-se. Per què?
Hi ha una diferència entre llegir i escriure, tal com explica Pazos. Llegir és un portal per fugir, en canvi escriure és la versió més concreta i accessible de la venjança. Aquesta jove no tenia en principi res de què venjar-se (vivia en una abundància plàcida), però la seua sensibilitat i preocupació pels conflictes del món l’arrosseguen a fer tots aquests viatges, a conèixer les injustícies i els moviments socials. Ella viatja i coneix, i sent, tracta de viure-ho tot, d’escriure sobre la realitat crua, però finalment tots aquests conflictes, tots aquests nervis, no li donen res més que inestabilitat. Tots els seus amors lliures no la omplin. Tots el llocs on viu no són llar, no com Barcelona. Matar el nervi és una història sobre aquestes coses que la protagonista fa en la seua joventut per tal d’intentar trobar-se, perquè això és el que ella pensava que era ser jove: viure d’una manera canviant i conèixer tot el patiment que pot arrossegar el món. I potser això era necessari, però ara, deu anys més tard, quan l’autora comença a contar-nos la seua travessia es pregunta si ja n’hi ha prou, o no. Perquè l’única manera de matar el nervi és anestesiant-lo.
En conclusió, aquesta obra és una peça literària molt interessant que engloba una visió documental històrica dels nostres temps i conflictes socials, amb reflexions pròpies de l’assaig literari i una intencionalitat per part de l’autora d’entendre la seua pròpia joventut i què fer al futur. Tal com ella cita abans de començar la novel·la, «I desprès, què?» (grafiti a Atenes).