Autoria: Francesc Fontbona de Vallescar
Títol: Breu història de l’art als Països Catalans
Editorial: Pagès Editors, Lleida, 2022
Pàgines: 248

Pagès Editors va nàixer amb el concís i alhora gran objectiu de publicar llibres en llengua catalana. Al llarg de les tres dècades de vida de l’editorial, són aproximadament 2.300 els llibres que han vist la llum amb el seu segell i que han abordat una gran diversitat de temes i tipologies sempre des del compromís amb rigor i qualitat. «Divèrsia.cat» és el nom d’una de les seues noves col·leccions que, des de 2019, treballa per donar a conéixer entre el públic general la història i la cultura dels Països Catalans. La formen petits volums de format butxaca: cadascú aborda, amb un llenguatge divulgatiu, la història de diferents temàtiques d’interés generalitzat arrelades a la societat catalana al llarg del temps. Així, la col·lecció s’inicià amb dos volums, Breu història de la llengua als Països Catalans i Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans. Més tard li tocà el torn a l’independentisme, l’esperantisme, l’anarquisme i, el maig de 2022, veié la llum el volum dedicat a l’art.

L’encarregat de la creació d’aquest petit manual ha sigut Francesc Fontbona de Vallescar, historiador de l’art de llarga trajectòria i que ha contribuït de manera destacable a aprofundir els coneixements sobre l’art català, especialment del període que va des del Modernisme fins al Noucentisme. A l’inici del llibre, Fontbona ens presenta el treball, un recorregut sintètic i subjectiu —tal com ell adverteix— per l’art que, segons els límits que l’autor defineix, es desenvolupà dins de les fronteres dels territoris on hui es parla la llengua catalana. Així, ja en el pròleg trobem una clara mostra d’un dels trets més interessants d’aquesta obra de difusió: la introducció de la perspectiva i la rigorositat pròpies de la Història de l’Art com a disciplina a una lectura pensada per al públic general.

La història que se’ns hi narra està dividida en quinze capítols, els quals tracten els principals moments dins de l’evolució artística catalana amb un ordre cronològic. Els primers es troben dedicats a l’art prehistòric, clàssic, paleocristià i de l’etapa musulmana. Es tracta de capítols breus, extensió que l’autor justifica amb la falta de documentació de l’època. Al contrari, Fontbona fixa una atenció més acurada a l’època medieval, amb el romànic, el gòtic i l’art renaixentista d’influència italiana. Aquesta continua amb les èpoques posteriors, en passar pel Barroc i el Neoclàssic, i arriba a l’era contemporània amb el Romanticisme i les arts del segle xix, el Modernisme i el convuls segle xx. En totes aquestes unitats trobem comentaris referits a les obres d’arts plàstiques, especialment la pintura i l’escultura, més rellevants de cada període, que s’acompanyen de reflexions generals sobre el període o sobre la fortuna d’aquest al llarg dels segles posteriors.

Tot i això, ens sap greu que no hi hagi hagut, a causa del poc espai disponible, la possibilitat d’inserir certes qüestions que podrien fer d’aquesta introducció un endinsament encara més profund. La gran absent és, sens dubte, l’arquitectura. La que se’ns presenta és, com se’ns avisa des de l’inici, una història de les arts plàstiques, però referint-se a soles a aquestes queda incompleta la mirada pròpia de la Història de l’Art, evident especialment en períodes on l’arquitectura fa un paper fonamental. Incloure-la afavoriria l’apropament a un enteniment més complet de la realitat historicoartística, com també ho faria introduir en certs moments una perspectiva que posara en relació amb altres contextos geogràfics i culturals allò de què es parla. A pesar d’això, l’obra no deixa de ser un bon compendi en el qual, com diu l’autor, «algú que coneix una mica més la història de l’art català que la majoria ajuda a aquesta, doncs, a endinsar-s’hi».