Autoria: Vicent Garcia Devís
Títol: El Sàhara. La terra promesa. 2.ª edició
Editorial: Institució Alfons el Magnànim, València, 2022
Pàgines: 183

Al novembre de 2023, moria Henry Alfred Kissinger, que va veure la llum com a Heinz Alfred Kissinger. Nascut jueu va haver de fugir de l’Alemanya natal. Probablement un dels polítics que més petjada ha deixat en el segle xx. Amb el seu traspàs ja no podrà respondre la pregunta del títol.

Al març de 2022, el president del govern espanyol enviava una carta al rei del Marroc per comunicar-li que Espanya renunciava a demanar un referèndum per al Sàhara i donava suport a l’autonomia del territori dels «fills dels núvols» dins de l’estat marroquí. Aquest fet arribava 48 anys després que la posició espanyola fora totalment la contrària, i d’una manera tèrbola, així s’havia mantingut fins a l’enviament de la carta. Aquest fet tenia lloc quaranta-set anys més tard que Kissinger declarés a la revista News and Word Report que «els EUA veurien amb bons ulls l’existència d’un Sàhara marroquí». Exactament en aquell any entre 1974 i 1975 es feu el tomb. La posició espanyola va passar de donar suport a un referèndum en el marc de l’ONU perquè els sahrauís decidiren el seu futur a una posició d’abandonament total de les responsabilitats respecte l’excolònia.

Aquest és el procés, ben documentat, que Vicent Garcia Devís exposa en el seu llibre El Sàhara La terra promesa. Vint-i-dos relats a manera de crònica periodística. En aquesta segona edició s’hi afegeix un document valuosíssim com són les tres cròniques que el poeta, i llavors periodista, Vicent Andrés Estellés va trametre el 1974 com a corresponsal de guerra al diari Las Provincias. A més, hi trobem el pròleg de Carles Prats Padrós sobre els refugiats al món (65,6 milions, segons l’Alt Comissionat de l’ONU per als Refugiats), una introducció i un article, que el mateix autor del llibre ha publicat en la revista Mètode (núm. 113, 2022) amb el títol «Flors entre l’arena del Sàhara occidental: fauna i flora en temps de guerra» en el qual recull una riquesa natural tot i la duresa encisadora del sahrà —l’origen toponímic de Sàhara—, que no significa més que ‘desert’.

El 1945 amb el naixement de l’ONU, hereva de la Societat de Nacions, comença el que probablement ha estat el procés polític més important del segle xx: la descolonització. Tot i que des del melic occidentalista, les dues guerres mundials o el crash de 1929 als EUA s’hagen erigit com la resposta a què més s’ha recorregut per a denominar el «segle curt o breu» com el va qualificar Eric Hobsbaw, és el procés descolonitzador el que probablement més ha marcat el segle. I qui diria que no continua marcant el següent, el xxi. El cas del Sàhara es manté encara sense resoldre, per no anar més lluny i centrar-nos en el llibre que ens ocupa.

Les cròniques periodístiques tenen l’avantatge de deixar parlar el protagonista, però sense abandonar el punt de vista propi. I això és el que fa l’autor en aquest llibre que és un regal per capir d’una manera senzilla i amb un llenguatge fluid i aclaridor les diferents anades i tornades polítiques i diplomàtiques d’un territori abandonat de la mà de la política internacional, però que és moneda da canvi en moltes negociacions (pesca, fosfats, Ceuta i Melilla, l’islam, les migracions, el Magrib…). Algunes d’aquestes negociacions encara secretes, com recull l’autor, i que una vegada parcialment desclassificats els arxius de la CIA, expliquen, entre altres, un pacte secret entre Kissinger i el llavors futur rei Joan Carles, per entregar el Sàhara Occidental en «safata de plata» a canvi del suport dels EUA a la Corona.

El joc entre les aspiracions d’un Gran Marroc, una Mauritània exhausta, una Algèria, potència gasista, una geoestratègia d’equilibris al Magrib d’una banda i entre el Magrib i el Sahel de l’altra, situen el Sàhara en una situació d’abandonament i lluita constant tant en el plànol diplomàtic com en el militar en el petit espai que els deixa un mur de més de 2.700 quilòmetres de sorra, construït amb l’assessorament de l’enginyeria israeliana.

La tecla esmolada de l’autor, contrastada en diferents guerres —o «conflictes bèl·lics», si no volem astorar el personal— com el mateix Sàhara, els Balcans, la primera Guerra del Golf, la Somàlia dels senyors de la guerra i els pirates reals o al Mato Grosso al Brasil, fa que no es perda en geoestratègies o interessos polítics venuts i comprats per agències de premsa o dels governs i empreses que les gestionen. La mirada de Garcia Devís és pròpia, atenta en l’escolta, de mirada profunda sobre la injustícia, contextualitzada en el lloc i el moment història («L’emancipació de la dona sahrauí resulta excepcional en comparació amb la resta dels països de l’univers musulmà, possiblement només paregut al paper de les dones a la Palestina ocupada. En el Parlament Nacional de la RASD —República Àrab Sahrauí Democràtica—, el 40 % dels diputats són dones. —p. 113—), expositiva, com quan en les dues últimes cròniques («Els segrestos familiars» i «Tres històries, com milers d’altres») planteja la situació de conflicte entre uns àmbits socials tradicionals i una realitat a cavall entre els afectes i l’entorn social i familiar. En aquest cas de les xiquetes amb família biològica allà i família d’acollida ací.

El Front Polisario (Frente Popular por la Liberación de Saguía el Hamra y Río de Oro) ha esdevingut el braç armat de la RASD durant la cinquantena d’anys que dura aquesta guerra. La seua lluita l’ha duta a l’ONU i a l’Organització per la Unitat Africana (OUA) de la qual se’n va eixir el Marroc quan aquesta organització va reconèixer la RASD i que ara hi ha tornat en considerar que els acords econòmics i polítics es defenen millor allí. Aquesta és una part de les petites victòries de la RASD que es fan paleses en el llibre, al parer de l’autor.

Com dèiem més amunt, aquesta segona edició recull les cròniques de primera mà, i de peus a terra, encara que desaparegudes, de Vicent Andrés Estellés com a cronista de guerra. I no solament tenen el valor de la crònica escrita per un dels grans poetes de la literatura catalana, en la seua faceta de periodista, sinó que són una mostra d’un ambient que s’hi respirava —la por, la inseguretat, la guerra possible— entre la cantant Marian Conde, el general i la cúpula militar, els pasdobles «Islas Canarias» i «Que Viva España», de Manolo Escobar, el whisky i Galdós. Un quadre de mirades properes i costumistes que penetren en el poeta com sembla que l’arena del desert deixava petjades en tots aquells que s’hi acostaven.

Considerem que aquest llibre afegeix un element de memòria històrica que pels fets continua sent molt actual tot i que els silencis han tapat un conflicte existent com ho era fins fa por el de Crimea, o com ho és ara encara el d’Armènia, el de Nigèria i la lluita entre les ètnies per la distribució dels recursos, el de Somàlia i la fallida de l’estat, el silenci sobre Líbia, el Sahel, el Iemen, Birmània… Unes guerres reals que són soterrades per la informació consumida com una bossa de papes. Aquest, el del Sàhara, si més no, gràcies a la tasca de la Institució Alfons el Magnànim, i la labor investigadora de García Devís disposa d’una crònica que pot servir de guia per qui hi arribe per primera vegada al conflicte i també per a qui el manté difús en la memòria.