Autoria: Craig Calhoun. Traducció de Gustau Muñoz. Epíleg de Ferran Archilés
Títol: Hans Kohn i la idea del nacionalisme
Editorial: Afers, Catarroja-Barcelona, 2023
Pàgines: 105

L’any 2005 l’editorial Transaction va reeditar The idea of Nationalism, l’obra de Hans Kohn publicada originalment en 1944 i que havia inaugurat els estudis moderns sobre el nacionalisme, si més no dels nacionalismes occidentals. L’acompanyava una extensa i matisada introducció de Craig Calhoun que contextualitzava el text i feia balanç de les seues aportacions conceptuals, de la seua trajectòria posterior i de la seua vigència. Aquest text és el que ha aparegut recentment com a llibre editat per l’editorial Afers en la seua col·lecció «Biblioteca de pensament crític». La traducció ha estat a càrrec de Gustau Muñoz i resulta impecable i llegidora, com no podia ser d’altra manera. A més a més, el xicotet volum es completa amb un epíleg de Ferran Archilés que completa la reflexió des de casa nostra.

Hans Kohn, intel·lectual jueu nascut a Praga el 1891 havia arrelat el naixement del nacionalisme a l’evolució del liberalisme i del concepte de ciutadania. «No hi ha cap raó perquè individualitat i consciència nacional s’oposen» i, de fet, el reconeixement dels drets individuals i la configuració del nacionalisme modern són processos paral·lels. El considerava encertadament fill de la Il·lustració i element identitari fonamental en l’arribada de la burgesia al poder i en l’articulació d’una sobirania col·lectiva que reemplaçara l’antiga sobirania encarnada de manera unipersonal en el monarca. Així, com explica Calhoun «la reconciliació de la llibertat individual, un sentiment compartit de comunitat i l’universalisme ètic, es troba al cor del nacionalisme». En aquest sentit el nacionalisme és un element alliberador i pensa que pot contribuir a una mena d’harmonia universal en la mesura que pose a dialogar i a col·laborar aquests subjectes col·lectius. Però al llarg de la seua vida va contemplar amb preocupació i angoixa l’apogeu d’altres nacionalismes que se situaven fora d’aquesta tradició il·lustrada, que s’empeltaven d’irracionalisme romàntic i que s’articulaven a partir d’identitats ètniques percebudes com a prèvies a la constitució de la nació, com a essencials i transhistòriques, com a violentes i excloents, com a agressives cap a dins, en la voluntat d’eliminar la diferència. I cap a fora, en la seua manera violenta de relacionar-se amb altres comunitats nacionals, en la seua voluntat de sotmetre-les.

Aquesta doble cara del nacionalisme del segle xx la va conceptualitzar com a dues varietats completament diferents, oposades: el nacionalisme cívic i el nacionalisme ètnic. Aquesta distinció la vinculava a més amb àrees geogràfiques concretes i identificava els dos models amb nacionalismes concrets efectivament existents. El nacionalisme cívic era occidental i el trobava a França (i als Estats Units) i el nacionalisme ètnic era oriental i el trobava representat de manera exemplar pel nacionalisme alemany i per la seua radicalització perversa, el nacionalsocialisme. Aquesta distinció coneixeria una gran fortuna, no només en l’àmbit intel·lectual i acadèmic, i es convertiria en una eina fonamental per pensar els diferents nacionalismes contemporanis.

És interessant saber que Hans Kohn s’havia format en l’incipient moviment sionista europeu amb la convicció que la identitat jueva es podia articular com el que després anomenaria nacionalisme cívic. Vinculat a l’anomenat sionisme cultural de Martin Buber entenia la identitat jueva basada en «lligams espirituals i culturals» i entenia que «havia de contribuir a allò que posteriorment analitzaria en termes d’avenç nacionalista liberal cap a la justícia global». Així, plantejava amb claredat la necessitat de conviure en pau amb la població de Palestina i s’allunya del mite aquell que els venia tan bé de la terra sense poble per a un poble sense terra: «una solució territorial per als jueus no podia ser un Estat racialment o ètnicament configurat» i «probablement hauria de ser un Estat multicultural». Tant és així que ja en 1929 va escriure que «ens hem plantejat objectius que inevitablement, i com a tals, duen al conflicte amb els àrabs i respecte dels quals hem de dir que són raó —i una raó justificada— per a un aixecament nacional contra nosaltres». Aquestes reflexions resulten hui extremadament actuals i permeten posar el conflicte del present en perspectiva. De fet, la seua decepció davant l’evolució del sionisme, l’hegemonia de «les variants més etnonacionalistes», tindria alguna cosa a veure sense dubte en les seues posteriors reflexions, en la seua sostinguda voluntat de «síntesi dels valors del sionisme cultural i del liberalisme derivat de la Il·lustració».

Els comentaris de Calhoun, que constitueixen un vertader estudi i una matisada revisió, contextualitzen adequadament les propostes de Kohn i rastregen la influència que tindrien com a punt de partida per als posteriors estudis sobre el nacionalisme. En fer-ho, assenyala els seus límits, però també la seua vigència i la seua utilitat per entendre els fenòmens nacionalistes tant del seu temps, com els posteriors i, també, dels presents, amb insospitades manifestacions ètniques de nacionalismes suposadament cívics. Craig Calhoun rescata la potencialitat alliberadora que el nacionalisme pot tindre per a Kohn i també la posició central que ocupa en el naixement i la consolidació dels projectes liberals. Però també deixa de considerar els dos elements del binomi com una taxonomia que permet classificar en termes inequívocs els nacionalismes realment existents i passa a pensar-los com a dos models abstractes, com dos conceptes purs entre els quals se situen els nacionalismes històrics, amb una barreja dels dos amb diverses predominances i hegemonies: «més que no oposar els dos tipus de nació, potser és millor preguntar-nos de quina manera funcionen i es relacionen entre si, en històries nacionals específiques, les dues dimensions de la solidaritat i la identitat i els dos tipus o modalitats d’adscripció i assoliment de drets».

El llibre, per tant, amb la seua sintètica concisió, amb la seua agudesa, resulta extremadament pertinent i rellevant ara com ara per als estudis acadèmics, però no només. I per a això l’excel·lent epíleg de Ferran Archilés resulta un complement clarificador i que obre la seua aplicació al context valencià i espanyol. Així, ens ajuda a repensar i impugnar l’autosatisfacció dels nacionalistes que es veuen a ells mateixos com a nacionalistes cívics i creuen que els nacionalismes dolents són els altres, perquè ètnics només són els altres, vetlant així el propi essencialisme excloent, i, més encara, a percebre el perfil que amaga la falsa i autoproclamada invisibilitat de nacionalismes com l’espanyol, suposadament articulats des d’un concepte de patriotisme constitucional interessadament rebregat, que neguen amb ell no només la seua mateixa condició de nacionalisme sinó també els poderosos elements etnicistes i essencialistes que els travessen i els defineixen de fet. És més, la seua suposada exempció d’etnicisme els legitima per a oferir una versió cultural no menys cultural, no menys agressiva i amb un potent biaix supremacista.

Una vegada més Afers edita un altre llibre excel·lent, oportú i necessari.