Autoria: Aurora Bertrana, edició de Mariàngela Vilallonga
Títol: Partidària de la vida. Articles, conferències, entrevistes
Editorial: Comanegra, Barcelona, 2023
Pàgines: 378

Vaig descobrir Aurora Bertrana fa un parell d’anys i, des de llavors, no he pogut deixar de llegir-la. Confesse que no sabia qui era i que em va cridar l’atenció el seu cognom en la coberta d’un volum titulat Cendres. La raó? Josafat, la novel·la modernista, tenebrosa i sensual, publicada per son pare el 1906, sempre m’ha fascinat. De seguida m’hi vaig figurar que aquella autora recuperada per Edicions de la Ela Geminada havia de ser la filla. I, com sempre em passa, em va fer molta ràbia constatar que coneixia l’home Bertrana des de l’institut, però no la dona Bertrana. Maleït cànon patriarcal, vaig pensar. I em vaig aplicar a la lectura dels seus llibres. Amb un resultat rotund: admiració i deler.

Les seues protagonistes, atrapades entre el rol domèstic tradicional i les ànsies de llibertat, em van recordar Elena Fortún i el seu alter ego en la novel·la Oculto sendero (1946). Em van fer pensar en totes les dones de la primera part del segle xx, víctimes de l’opressor arquetip de l’àngel de la llar, sabedores de meréixer una vida més justa, però conscients que sols serà possible més avant, un segle després, tal vegada. Dones pioneres a cavall entre dues èpoques. La mateixa Aurora Bertrana representa esta pugna entre l’esperit antic i el nou, entre la tradició i l’avantguarda feminista.

Per a completar el retrat d’una dona avançada al seu temps, arriba ara l’antologia Partidària de la vida, editada tan pulcrament com sempre treballa Comanegra. I amb una coordinadora de luxe: la catedràtica Mariàngela Vilallonga, que signa un complet pròleg i un aclaridor epíleg, a més de proporcionar una completa bibliografia. Ella ens conta que Aurora «tenia una obstinada mania d’escriure» i, precisament, este recull pretén mostrar l’ampli ventall d’interessos que van ocupar a l’autora al llarg d’una vida prolífica, diversa i complexa.

Nascuda a Girona l’any 1892, va créixer en un ambient cultural i artístic que la va nodrir i encaminar cap als estudis musicals. A Suïssa, mentre feia una actuació radiofònica, es va enamorar d’un jove enginyer elèctric, Denys Choffat, amb qui es va casar el 1925 i amb qui va viure a la Polinèsia francesa fins al 1929. S’explica així que els dos primers blocs del volum es titulen «Ginebra» i «La Polinèsia», i arrepleguen els seus primers articles periodístics publicats des de l’any 1923. Una dada: fins a dos-cents articles escriurà al llarg de la seua vida, la majoria en català.

El recull continua amb els apartats «Compromís», «El Marroc», «Exili», i «Els darrers anys a Catalunya», tot seguint un ordre cronològic. Si en els dos primers blocs, i també en el quart, la mirada de dona en terra estrangera i l’estil de la literatura de viatges ho impregna tot, el tercer dels blocs és pura dinamita. Es tracta de textos escrits en plena Segona República i constitueixen un testimoni apassionant d’una època única d’ebullició social i pensament radical.

L’apartat no pot titular-se millor: «Compromís». Allí estan totes les preocupacions dels anys trenta: el feminisme, el vot femení, el divorci, el laïcisme, la prostitució, el català, la guerra. Sense inhibicions, Aurora es mostra preocupada per l’estat de la llengua, pels drets de les dones, per la necessitat d’una modernització general i, especialment, per la dignitat de les classes més humil i vulnerables. Precursora, punyent, assenyala els perills d’un capitalisme salvatge.

En este sentit, un fragment em va emocionar. Pertany a un breu article publicat en la revista Evolució l’any 1931, es titula «La insolent autocràcia del diner», i presenta el to solemne i furibund dels manifestos:

El dia que ésser honrat vulgui dir més que ésser ric. El dia que haver treballat, lluitat i sofert tota una vida signifiqui tant com tenir milions al banc. El dia que la societat en pes giri el cap als desvergonyits que han fet fortuna valent-se de mitjans il·legals, i faci acatament al vell obrer manual (o intel·lectual, insisteixo) que ha passat cinquanta anys treballant. El dia que els homes menyspreïn les coquetes i frívoles, pintades i abillades com per anar a la fira, i retin homenatge admiratiu i fervent a la dona del poble, la pobra vídua que feineja divuit hores per dia per a pujar els fills. Aquest dia haurà eixit el sol de la veritable democràcia. Però la nuvolada és encara espessa, amics meus.

En el bloc «Exili» tornem de nou a Suïssa a causa del clevill de la Guerra Civil. I, al remat, en «Els darrers anys a Catalunya», Vilallonga inclou molt encertadament algunes entrevistes dels últims anys de vida d’Aurora. En elles, es fa palesa la independència, la fortalesa i la fermesa d’una dona valenta, una dona que va viure un exili interior des que va tornar a l’Espanya franquista, i que mai va renunciar a ser lliure. Un exemple vital i literari per a les escriptores en català del present.