Michel Mourlet, crític cinematogràfic francès, advertia que la importància d’un llibre aviat es mesuraria per la quantitat de silenci que l’envolta. Ferran Archilés invoca la cita en una de les entrades del seu dietari Ofici de moralista. Sovint assistim esbalaïts a la lloa d’obres d’una mediocritat aflictiva, obsequiades a més amb premis eximis, i al segrest, per contra, de llibres importants. Archilés hi afegeix que podria incloure’s en la confraria dels escriptors pagats amb el silenci. I raó no li’n falta, perquè el seu dietari anterior Dues o tres pintes més tard. Notes disperses 2012-2014, va passar amb molta, moltíssima, més pena que glòria, malgrat ser, al meu entendre, un dels millors dietaris manufacturats entre Salses i Guardamar els últims anys. Un artefacte literari que brilla i fins ataranta pel conjunt de les idees desplegades i els coneixements administrats, sense caure mai en el parany de l’erudició infatuada. Bé és veritat que Dues o tres pintes més tard no es mereixia l’edició amb què va veure la llum, sense el rastell d’un corrector, i d’un editor, com Déu mana. La correcció formal reforça la vàlua del contingut. Però aquests petits detalls, esmenables en una segona edició, no trauen la injusta minsa atenció que va rebre el llibre d’Archilés, amb el qual feu una entrada de cavall sicilià en el born de l’escriptura del jo.
Ara, en l’Ofici de moralista, la marca Afers garanteix la netedat final d’un «producte» també excel·lent. La llengua navega sola, sense furóncols, i la mateixa fotografia de la portada, del Francesc Vera, invita a la lectura. Aquest segon dietari segueix les mateixes pautes del primer, una col·lecció de notes, sense data precisa, però encabides entre el 2018 i el 2022. Són quatre anys sacsejats per la crisi econòmica mundial, la irrupció de la pandèmia, l’ascens de l’extrema dreta, l’esferificació de les socialdemocràcies i les seqüeles del referèndum català del 2017. Poca broma. Enmig d’aquest ball de bastons, que no convida a tirar coets d’alegria, Archilés desclou una veu serena, tocada ara per la melangia i adés per l’escepticisme, però lúcida, capaç de desbudellar paranys i fal·làcies del «sistema» que governa el món i les vides de cada un de nosaltres. Llavors l’ofici de moralista es barreja amb l’ofici d’historiador, que és on Archilés es guanya les garrofes, amb l’ull del bon professional que es passeja pel segle xx com qui es passeja per casa sense entropessar en cap cantó. A través de l’aforisme, el micropensament o la reflexió dilatada, i amb el suport d’una inflacionada cohort de cites d’autors eminents, Archilés «assaja» de buscar significats a les coses aparentment banals i a les coses indiscutiblement determinants de la seua, nostra, existència. Dic significats i no veritats, que és una recerca absolutament prescindible, fora de lloc, i més en l’assaig que, com mana el cànon, ha de ser guiat pel dubte i la temptativa. Tant o més que en la «política», és en l’art, la literatura i la música on Archilés escandalla possibles respostes i aclariments tant personals com col·lectius. Les conclusions solen ser compungides, i per això la cultura, i no sempre, li subministra refugis interins. El de Castelló de la Plana, ara veí de València, no fa més que continuar un itinerari desbrossat per Joan Fuster, explorat per Pere Gimferrer, continuat per Enric Sòria i ara mateix transitat per Ramon. Josep Iborra no hi compareix, però pertany a la nissaga. Hi ha, per descomptat més tributacions, com la del seu admirat Miquel Pairolí o, és clar, Josep Pla, entre molts altres. Però, si no m’enganye, és Fuster qui més hi ha al darrere dels seus impulsos escripturaris. Fuster és una referència intermitent, amb el qual s’amida en un combat d’alta tensió especular. Archilés somia amb un Diccionari per a ociosos de collita pròpia.
Parlem molt o bastant de l’assaig, més del que llegim. Les xifres de vendes ho confirmen, és a dir, el silenci inquietant, en efecte, que l’envolta. I és una llàstima. L’assaig marca el to i els límits de qualsevol literatura amb cara i ulls. Dins de l’assaig prosperen els dietaris. N’hi ha que es decanten cap a la frontera de la narració, i n’hi ha que es decanten cap als exercicis del pensament. Diria que a hores d’ara, i ben particularment els dietaris, estan donant no sé si el més bo i millor de la literatura catalana, però sí almenys resultats òptims, amb els quals podem mirar sense complexos literatures més fortes i poderoses que la nostra. Ferran Archilés hi dona la talla, tot i que, un pèl imprudent, reparteix calbots al gremi d’escriptors i a la literatura que fabriquen arreu de la república literària catalana. Massa, gosaria afirmar. Les mancances són òbvies, i hi entren factors extraliteraris que pesen com una llosa. Saber on som vacuna contra el pessimisme. No és per tant. Ni tots els escriptors són neuròtics, ni suspicaços, ni necessàriament maldients del veí ni llepaculs de la crítica. Encara hi ha decència i, al capdavall, a tot arreu se’n fan, de bolets, que no és cap consol, però sí una circumstància per la qual no paga la pena encabotar-se.
Archilés esborra l’espai. Passem sense solució de continuïtat de Roma a Montpeller o de Londres a Castelló. Amb el temps passa el mateix, una referència a penes audible. Anem avant i arrere en una navegació d’anotacions discontínues, transhumàncies i records sense brúixola. És estranya aquesta elecció en un historiador, però els quatre anys transcorreguts semblen descabdellar-se en una sola unitat temporal, ritmada tan sols per l’«obstinació de l’instant», la dèria d’anotar tots i cada un dels motius que l’empenyen a escriure la meditació en qüestió. Fa l’efecte que Archilés va com el caçador al darrere de l’animal, preparat per al tret, només que la seua arma és la llibreta de notes i allò que vol fer presa és aquest instant obstinat. ¿Tot és vàlid? ¿Tot té suficient grapa literària? En la literatura que circula entorn del jo menys és més.
Ell és un pensador europeu, sense a penes adherències regionals, i ho dic en el sentit més fecundament il·lustrat del que és o se suposa que és Europa. ¿Per què, però, aquesta epifania dietarística en la literatura catalana que, per cert, espanta els editors per estrictes qüestions de mercat? ¿Serà, tal vegada, perquè, tenint el país que tenim, amb tantes crosses per anar anant, amb el dietari assagem conèixer-nos, en un precari equilibri entre el jo i el nosaltres col·lectiu, sota la volta globalitzada d’un món amenaçat per la galopant destrucció del medi natural, el populisme esvalotador i l’egoisme de l’America first o qualsevol altre primer estat en lliça? En Ofici de moralista ressonen aquestes pulsions, en exercicis successius d’honestedat i perplexitat intel·lectual. Ara bé, de tard en tard, el Ferran Archilés deixa per uns moments la greu reflexió circumstancial i, sense timidesa, s’endinsa en les seues intimitats o ens pinta un paisatge. Quan avarament ho fa, Archilés ens enlluerna amb una prosa de sòlida bellesa, que perfectament pot funcionar com un poema en prosa, si no és que en el seu origen ho és. Ofici de moralista, instantànies d’una vida, polida o veraç, «amb les costures al descobert».