Tan sols dos anys després de la mort de la seua mare, Neus Canyelles materialitza en un llibre de poc més de cent pàgines la memòria d’aquella dona anomenada Rosa, però a qui afectuosament es referirà com Milady. El títol del llibre, publicat a l’octubre de 2023 en l’editorial Empúries, encapçala un text marcat per la memòria familiar i el record compartit. La relació prèvia amb la mare permet al lector i la lectora pensar en el tipus d’afecte íntim i personal que mantenien totes dues, dibuixant un vincle únic i especial. Un nexe que es trencarà en morir la mare i que servirà per a entendre l’impacte que aquesta tindrà en la vida de qui ha de resistir-ne la pèrdua. Les conseqüències emocionals de la mort constituiran l’eix vertebrador de les pàgines de Milady fins al punt de portar la protagonista a pensar en el sentiment de desemparament, la impossibilitat d’acceptació davant l’absència i la falta de ganes de viure.
Després d’anys de cures i afectes, que la protagonista relata sense escapar dels problemes psicològics, socials, pràctics i espirituals que la malaltia planteja en el malalt i el seu entorn, arriba el final i la falta de recursos emocionals per a afrontar-lo. Juntament amb la descripció de la duresa del procés de la malaltia, que s’agreuja amb la situació del pare, que pateix una demència degenerativa, també deixa espai a pensar en un acompanyament actiu, divertit i singular. La protagonista relata els hàbits, les bromes i els riures compartits amb la seua mare per a alleugerir el pes psicològic de la malaltia i el tràngol físic cap a la seua fi.
En la línia de la literatura de Canyelles (Mai no sé què fer fora de casa, premi Rodoreda 2014), aquest també és un llibre de veritat a través del que l’autora transita un procés de resiliència i sanació per a sobreposar-se a la seua condició trista, i crea i desenvolupa una escriptura afectiva, senzilla i honesta en els seus afectes. Així doncs, tal com acostuma a fer l’autora (Autobiografia autoritzada, premi Lletra d’Or 2022), aquesta història mira cap a dins mitjançant el llenguatge per a escapar de la desesperació de saber-se sola i no trobar consol en cap lloc.
Dialogant amb una prosa transparent, però sòlida, Canyelles transitarà espais, silencis i buits, no sols per la mort de la mare, també per la confrontació amb la seua germana, o la difícil malaltia del pare, que la portaran a tancar-se a casa i a buscar com a únic aliat el paisatge tranquil amb el llit de mar que veu des de la finestra. El transcórrer del llibre serà també l’avançar del dolor entre un dol agut, centrat en els pensaments i records de la persona morta, que estan acompanyats de tristesa i enyorança, i un dol integrat en el qual la sensació de connexió amb la mare passarà gradualment d’incapacitar la protagonista a residir còmodament en el seu record. Un pensament que acabarà per fer-la entendre que és essencial per a la cohesió i la identitat familiar. A través d’aquesta memòria de la relació amb la mare podrà recordar el seu passat, reconciliar-se amb l’entorn i sentir-se part d’una història comuna. Així mateix, els records amb ella li proporcionaran un sentit de continuïtat generacional mitjançant el qual pensarà el dolor com un procés psicosocial necessari per a mirar la mort cara a cara i com a camí únic per a sanar.
Al cap i a la fi, Milady és un mapa de vida en el qual la vivència de l’amor per la mare s’enfronta a l’atrocitat d’un final interromput per un dolor que ho converteix tot en silenci i desorientació. Un neguit que obliga l’autora i a tots i totes els que l’acompanyem en el dol, a assumir amb valor altres maneres d’estimar l’absència quan ja no hi queda la imatge nítida de qui ha marxat.