L’última novel·la d’Elvira Cambrils ha arribat recentment a les llibreries amb el títol Argila i calç, dos elements que junts convergeixen en un únic sentit, com ocorre amb les dues dones protagonistes d’aquesta història: Blanca i Amina. Dues dones, dues generacions, dos viatges, dues penes i dues vides que coincideixen ací i ara en un mateix camí.
«La pena no sap de relativitats» (27) escriu Blanca, una dona major que comença a sentir els símptomes de la mort però que, en aquest viatge a Ítaca que emprèn mitjançant l’escriptura, irromp lluminosament Amina, una jove supervivent de les violències —especialment masclistes— del seu país, Djibouti, i d’un trajecte ardu de tres anys cap a l’exili.
L’experiència vital de Blanca ens parla de la postguerra, de la mort del seu marit Eugeni, de la maternitat i les seues traves, de la soledat, del cos envellit i de les dificultats de trobar un discurs on aquest ocupe un lloc real i digne. I, simultàniament, Blanca, amb el diàleg tolerant i respectuós amb Amina, ens narra l’experiència vital de la jove, la infibulació a la qual la van sotmetre, els diversos treballs inhumans que va haver d’acceptar durant l’eixida clandestina del país, els abusos sexuals, la supervivència d’un embaràs en condicions degradants i la reconciliació amb el nadó que al principi rebutjava… D’aquesta manera es retroben dues dones que comparteixen penes distintes però que, com l’argila i la calç, convergeixen cap a un mateix objectiu: la possibilitat de començar de nou, «perquè començar de nou és una manera de dir sí, encarar el present amb la força de la voluntat de viure» (187), la possibilitat de sanar la pena.
Aquesta coincidència femenina, de dos cossos distanciats per l’edat, per la cultura, fins i tot per l’idioma, però que connecten emocionalment, es cristal·litza amb l’acte d’escriptura. Blanca, a més d’advocada, és escriptora, no obstant, la mort d’Eugeni havia suposat simbòlicament la mort de la paraula. Però amb la figura d’Amina i el seu relat —encara que impregnat de violència, també d’esperança—, reviu així mateix, la voluntat d’escriptura.
En aquest procés de reconciliació amb el seu ofici, Blanca es pregunta per què escriu de nou, i al mateix temps el dubte es dissipa. La protagonista d’aquesta història escriu com un exercici de catarsi que li permet tornar la mirada a sí mateixa, aquella mirada que els fills inconscientment li neguen, aquella mirada que potser fins i tot el sistema nega a un cos vell i malalt. I així mateix, Blanca escriu també com un exercici social i col·lectiu, que brinda la paraula a aquelles a qui el silenci ha sigut els ha sigut imposat com un acte d’invisibilització. Amb l’escriptura, Blanca dona nom a allò que no s’anomena, posa nom —metafòricament— a Amina i a la seua filla Salma, i les deixa parlar, i especialment, les escolta i les entén.
Si cal admirar aquest llibre, a més de per la capacitat d’Elvira Cambrils de narrar amb tanta tendresa, sensibilitat i humilitat una història, és per la força que assoleix la llum en un món de violències omnipresents. El cos violentat d’una jove estrangera entra a una casa —que és la llar d’una dona desesperançada— i aleshores la memòria de totes dues actua com un bàlsam d’aigua que n’expandeix els límits tant com és compartit. Dues memòries que juntes assoleixen la força d’imaginar un futur possible, i el més important, un present habitable, solidari i afectuós: «Amina, tu i jo entrellaçades en el corrent neuronal on ballen els records, els teus i els meus, com si més que dues persones en fórem una de sola» (182).