Tot i la joventut, Berta Dávila (Santiago de Compostel·la, 1987) és una escriptora galega amb una sòlida i constant trajectòria, tant narrativa, amb més d’una desena de títols publicats, com poètica: el 2013 va guanyar el premi de l’Asociación de Escritoras/es en Lingua Galega per Raíz da fenda. Cal destacar que publica regularment tant literatura que podem anomenar «adulta» com textos de literatura infantil i juvenil. De fet, poden assenyalar-se alguns temes transversals a obres diverses d’ambdues vessants. La figura de la mare i la condició de la maternitat és un tema habitual a la seua narrativa, així com l’elaboració del trauma. Os seres queridos (Premi Xerais de novel·la 2021) podria ser un bon exemple.
Un elefant a la sala d’estar és la traducció d’Un elefante na sala de estar (Xerais, 2022) a càrrec de Sebastià Portell i publicada per Sembra dins del seu excel·lent catàleg de literatura juvenil. El tema central i al qual fa referència el títol és el suïcidi d’una dona, Rosa, i la manera com diferents persones del seu entorn elaboren el dol (i la culpa) narrada en capítols breus enunciats en primera persona pels diferents personatges: el marit, la filla adolescent, el fill menut, la mare, el germà, la millor amiga. Altres personatges, a més, ens ofereixen també els seus punts de vista sobre Rosa, des de la metgessa que la va tractar, a la directora de l’institut on van els seus fills o el propietari de la llibreria on treballava, contribuint així a oferir un retrat calidoscòpic de la protagonista absent. Simbòlicament, en l’única gravació familiar en què apareix breument, perquè era ella qui gravava, es veu, gràcies al calidoscopi que havia sigut el regal per al fill menut, «una imatge de la Rosa al mirall multiplicada moltes vegades, com si cadascuna d’elles fos una Rosa diferent, vista per vuit o nou parells d’ulls alhora». Això és precisament el que fa la novel·la, un retrat múltiple fet per persones que l’estimaven i que voldrien resoldre l’enigma de les raons profundes de la seua mort.
La novel·la destaca per la seua exquisida sensibilitat. Malgrat que no hi ha canvis significatius en el llenguatge dels narradors i narradores, aconsegueix representar de manera convincent les diferents perspectives. Destaquen especialment Alícia i Roi, els fills, i també Quique, el marit, i Belén, l’amiga. La novel·la recorre de manera delicada les diferents fases del dol, els intents d’elaboració, i la incomoditat causada per les reaccions de l’entorn i per la sensació d’incomunicació que pateixen. També com van trobant punts d’ancoratge per continuar vivint i per integrar el record de Rosa de manera adequada.
És interessant a més que el títol apunta de manera simbòlica a dues de les línies temàtiques principals. Per una banda, en efecte, tal com detecta el fill menut, aquesta expressió designa perfectament la presència incòmoda que condiciona sense ser nomenada la seua relació amb els companys, amb els professors i professores, amb la gent en general. D’altra banda, abans de tancar-se el llibre, en un epíleg, es narra la «paràbola hindú» dels «quatre savis cecs» que «volien saber com era realment un elefant» i arribaren a conclusions completament distintes en tocar-lo per llocs diferents del seu enorme cos. En efecte, cada personatge pensarà la Rosa i el seu final des de la seua posició i de maneres diferents aprendran que no hi ha una única resposta que puga explicar que acabara amb la seua vida.
A més de tot això, vull destacar un altre aspecte de la novel·la: està molt ben contada. Probablement qui està més prop d’entendre què li passava a Rosa és Belén perquè és l’única que té una informació fonamental que, per cert, introdueix en la novel·la un altre tema delicat d’una manera no menys exquisida. Quan aquesta informació apareix, es resignifiquen accions i paraules anteriors, que estaven allí, a la vista del lector o lectora, però havien passat desapercebudes o semblaven significar una altra cosa. La mestria de Berta Dávila en la dosificació de la informació per, a més de tot, sostindre l’interés del lector o lectora cal ser esmentada.
I, per cert, també em sembla molt encertada la portada, amb la il·lustració de Cristina Clemente, reforçant la coherència estètica dels llibres de Sembra i, al mateix temps, referint-se de manera al·lusiva, subtil i no menys delicada al tema central.
En conclusió, una novel·la excel·lent, un d’aquells llibres per a joves que no els prenen per imbècils, que és precisament la clau del catàleg de Sembra. De fet, ajuda a parlar d’aquests temes, a entendre’ls, no només a qui haja passat per situacions semblants, sinó a l’entorn: com cal tractar una persona que està passant per un dol tan terrible com aquest. Berta Dávila —i amb ella el seu traductor, Sebastià Portell— aconsegueix anomenar amb precisió i delicadesa l’elefant a la sala d’estar.